FER-SE GRAN

Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el poema Fer-se Gran de la Rosa Juncadella

Abril Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Eva Bonet, Teresa Riera, Rosa Juncadella, Isabel Milla)

Abril Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Eva Bonet, Teresa Riera, Rosa Juncadella, Isabel Milla)

27/03/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Eva Bonet, Teresa Riera, Rosa Juncadella, Isabel Milla)

05/03/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Rosa Juncadella, Lara Pi, Eva Bonet)

05/03/2010 Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Rosa Juncadella, Lara Pi, Eva Bonet)

03/04/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Teresa Riera, Rosa Juncadella, Eva Bonet)

03/04/2010 Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Teresa Riera, Rosa Juncadella, Eva Bonet)

TESTIMONIATGE: EL TABAC MATA!

El dia de Sant Joan celebràvem el teu sant a Bellvei. Durant la sobretaula vaig observar que feies mala cara, que estaves més prim...Quan vaig preguntar-te si no et trobaves bé, vas respondre:
-Em surt una grip forta!
Que gran va ser la teva grip! El dilluns dia 27 anaves al sastre a recollir el teu últim conjunt d'americana i pantalons. En arribar a la rectoria la febre et deixava al llit, i la metgessa va dir:
- Mossèn Joan té pleura. Convé fer-li una bona revisió.
Dimecres dia 29 vas venir a Pallejà. Sols portaves una bossa amb una camisa i una muda interior, els llibres del rés, el diari i els rosaris.
Mentre et passava per la pantalla, el metge em deia amb senyes que mirés bé el pulmó dret. Mentre et vesties la mala notícia em va segar les cames:
-Té un tumor gran i no em fa cap gràcia. Convé fer-li radiografies, analítiques, proves...
Vaig telefonar al Ramon. T’ingressàvem a la clínica Tres Torres amb un pronòstic dolent:
-Càncer de pulmons, un tumor gran al dret i ramificacions a l'esquerre.
-Fuma, vostè? Li van preguntar els metges.
-Fa tres anys que he deixat el tabac.
-No hi fa res. Aquesta n’ha estat la causa.
Els dos metges van coincidir que no es podia operar. Li van donar vida per tres mesos.
Jo hauria cridat per les places:
Per l’interès del negoci,
que deixin vendre verí.
No fumeu! No fumeu!
Prepareu la vostre mort!
A casa, el tabac va desaparèixer.
Estic escrivint vetllant el seu son inquiet, potser seran les seves últimes hores. Com acabarà la seva vida? Quina incògnita, Senyor! Néixer i morir, el gran misteri!
El seu cos va perdent les carns. Fa dies que no menja, tan sols accepta l'aigua que alguns cops li provoca vòmits, viu ben bé de l'aire del cel. Li donem calmants. Ell no en voldria, no ens pot dir  per què, però n’hi posem a la boca tot dormint. Ja no té vigor per parlar, les últimes paraules foren: sem...pre, sem...pre, sem...pre, i es posà trist perquè no li sortia la resta.
Ara dorm serè. Nosaltres no volem que pateixi. Déu estima l'home i el metge té mitjans per no fer-lo patir... Beneïda sigui la ciència!
Va morir el dia 2 de desembre de 1988. Va ser enterrat a Bellvei, el poble on havia exercit el seu ministeri, ja que volia quedar-se amb els seus feligresos.

Rosa Juncadella

L'AMOR DE MARE

L'AMOR DE MARE

No hi ha un amor més gran
que el gran amor d'una mare.
Ja en el moment d'engendrar
ho reflecteix sa mirada.

Entre marejos i vòmits,
ella sempre va pensant
si el nou infant que espera
serà nen o serà nena.

El pare amb molta il•lusió
la va omplint de carícies
i ja van pensant tots dos
com serà la nova vida.

Són nou mesos, llarga espera.
La cambra nova preparen,
li compren un nou bressol
i també robeta planxada.

Quan per fi arriba el dia,
els dos ploren d'il•lusió,
s’abracen i es complauen
mirant el nou nodrissó.

La mare, mentre alimenta
el fillet en el seu pit,
l'acarona i sempre pensa:
“sabrem fer-lo ben feliç?”


NO MALMETIS UNA VIDA

Si tu, noia, jove o dona,
per descuit o inconsciència
t'has quedat embarassada,
no malmetis aquest ésser.

Sé que per a tu és un trauma.
Dius: “no l'havia desitjat!”.
No et quedis sola, busca,
trobaràs una mà amiga.

Hi ha persones preparades
que sempre et faran costat.
Seràs molt ben acollida
i et podran aconsellar.

Hi ha infinitat de parelles
que desitgen tenir fills
i mai han tingut la joia
de poder-ne aconseguir.

Aquest ésser que no desitges
pot anar a bones mans,
a uns pares que molt l'estimin
i que l’ajudin a fer-se gran.

Dona, si tu ets generosa
ja mai te'n penediràs.
Si avortes, potser algun dia
ben trista ho lamentaràs.
 
Rosa Juncadella

Noces D'Or del Josep i de l’Elvira

Que n'és, de formós, l'amor
que es va forjant nit i dia.
El que traspassa dos cors
i s'enriqueix poc a poc
entre dolors i alegries.

El que es corona en llurs fills
i enmig d'esforços i joia
troba un espai per als amics
compartint l'Eucaristia.
 

Rosa Juncadella, 8 de juliol de 1994

Els Reis Mags

- Pare?
- Sí, fill meu, digue’m.
- Escolta, vull que em diguis la veritat!
- És clar, fill meu, sempre te la dic.
- És que...
  Va dubtar una mica, en Marc.
- Digue’m, fill meu, digue’m.
- Pare, existeixen els Reis Mags?  
  El  pare es va quedar un xic sobtat i va mirar la seva dona.
- És que els nens diuen que sou els pares. És veritat?
- I tu, què en penses, fill meu?
- D’una banda no m’ho crec, perquè vosaltres no m’enganyeu mai! Però com que els nens diuen això...
 El pare i la mare es van mirar un instant i, sense pensar-ho dues vegades li van contestar:  
- Mira, fill, efectivament són els pares que posen els regals, però...  
- Llavors és veritat?
  Va contestar el nen amb ulls plorosos.
- M’heu enganyat!
- No, mira, mai t’hem enganyat, perquè els Reis Mags sí que existiren.
- Doncs, no ho entenc!
- Asseu-te un moment i t’explicarem una breu història, que com que t’has fet una mica més gran ja l’entendràs.  
- Quan el Nen Jesús va néixer, tres Reis que venien d’Orient guiats per una estrella es van apropar al Portal per adorar-lo. Li van dur regals en prova d’amor. El Nen va somriure, semblava feliç. Els tres Reis van acordar que durien regals a tots els nens del món per, així, omplir-los de felicitat. Els pares, per celebrar aquest dia i per continuar la tradició, porten regals als seus fills i filles. I com que als nens petits els encanta la màgia, preparen la festa de Reis amb patges que de nit, amb un gran misteri, porten els paquets.
En Marc es va quedar un xic consirós.
 Els pares li van fer una proposta:
- Marc, tu tens la Regina, la teva germaneta petita. Si et sembla, l’any que ve podràs ajudar-nos a preparar la nit màgica de Reis i embolicaràs amb nosaltres tots els regals, menys els teus, per descomptat!
- Ja hi podeu comptar!
Llavors es va apropar a la seva guardiola i va dir:
- Ara hi tinc pocs diners, però amb els estalvis que puc fer durant aquest any també us prepararé una sorpresa per a vosaltres.  

Amb una gran abraçada, junt amb unes llagrimetes d’emoció es van donar les gràcies mútuament.
- Gràcies, fill ! 

- Gràcies, pares!

Rosa Juncadella, 19 de gener de 2009

NADAL FAMILIAR

A la meva família érem set germans. Els meus pares ens feien gaudir molt de les festes. Nadal era el dia més celebrat de l’any. Uns dies abans, i a taula, decidíem el dia per anar al bosc a cercar troncs trencats per fer la cova i demanar-ne un de més gran per fer cagar el tió.

A les vigílies, una altra excursió per cercar molsa, pinyes i algun petit arbust que no podia mancar al pessebre. Quan ja el teníem fet i remirat, venien amics del meu germà petit que cantaven a l’escolania i ens feien un recital de cançonetes de Nadal. Això sí, amagats sota la taula, ja que un d’ells era molt vergonyós.
La nit de Nadal, ben abrigats i amb bufandes, assistíem a la “Missa del Gall” encara que ens agafés el son. No hi volíem faltar mai. Ens entusiasmava el cant de nadales tot besant el nen Jesús, i sobretot l’arribada a casa amb la tertúlia i els cants, tot tastant els primers torrons de la temporada, junt amb alguna neula, i el traguet de mistela amb porró, que no mancava mai  aquella nit.

El dia de Nadal la gran trobada era a taula. La reflexió i el record per als pobres i el petit obsequi de menjar per als més propers a casa. El nostre dinar era el típicd’aquells temps: escudella, carn d’olla amb bona pilota, pollastre amb prunes i pinyons i ,a l’hora de les postres, encara recordo amb il•lusió el tràfec que teníem els més petits d’esmolar els pals per fer cagar el tió, perquè si no cagava no tindríem els torrons, les neules i el champany tan desitjat pels més grans.
La sobretaula s’allargava plena de cantades amb petits instruments casolans, acompanyatdes de rialles i abraçades que ens sortien del cor.

El dia de Sant Esteve anàvem a veure la representació dels Pastorets.

Rosa Juncadella, 25 de novembre de 2009


Voldria transmetre una  poesia que va escriure el meu pare l’any 1938 titulada “ Dia joiós ”

                                                     

D I A  J O I Ó S

Nadal s’acosta. Bella diada.

Molts dies abans preparem ja

un lloc de casa per al pessebre

i fem els plans per començar.

Un munt de fustes i tions guerxos

són les muntanyes que anem a fer:

grans fondalades i cims altíssims

per on vinguin ramats de bens.

Sacs vells es busquen per estripar-los,

guix amb destresa sabem posar,

fustes molt velles ben combinades,

plans i muntanyes per adornar.

El pla en marxa, fem comentaris:

“és molt més maco que l’any passat”.

Vull que intervinguin els nens i nenes,

tots els de casa, ja està pactat.

El pare arregla alguna cosa.

La mare, roba busca per fons

i la quitxalla, la més petita,

fan comentaris plens d’il•lusions.

Una gran caixa del rebost treuen

on les figures passen el temps,

l’obren, somriuen i els petits canten,

és la gran joia, tots molt contents.

Treuen la molsa que ja està seca,

el bou, la mula i els pastorets

i per fi treuen d’una capseta:

Josep, Maria i el Jesuset.

Les muntanyes totes són fetes,

les figuretes van arribant,

sempre caminen totes soletes,

són tan formoses! Déu és molt gran.

Joan Juncadella, Nadal 1938

LA LLENGUA CATALANA

La llengua és la gran herència
que hem rebut d’avantpassats,
i ja en el pit de la mare
descobrim el seu parlar.

En els petons i abraçades
hem començat a copsar,
paraules d’amor expressades
que poc a poc han penetrat.

La llengua, és com una joia
que hem d’ensenyar a valorar,
tot respectant les persones
l’hauríem de fer estimar.

Als nous vilatans que vénen
amb afany de progressar,
ajudem-los a que parlin
la llengua dels catalans.

Les llengües que aprendran
al llarg de la seva vida,
els obriran nous camins
de ciència, art i cultura.

Fem créixer la nostra llengua
no ens la deixem trepitjar,
procurem fer nous amics
compartint nostre parlar. 

Doncs la llengua catalana
és per a mi un gran tresor
fou llegat de pare i mare
que van infondre al meu cor.

Rosa Juncadella, 12 de febrer de 2009

EL CEMENTIRI ANTIC DE PALLEJÀ

Tinc el sa costum de visitar el cementiri de Pallejà a la diada de Tots Sants, dia en què també es commemora la festa dels fidels difunts. En el transcurs de la meva visita, faig una pregària per totes les persones que hi ha enterrades. També, amb el cor ben trist, hi vaig les dates d’enterrament del nostres familiars i dels amics o amigues més íntims.

Avui he entrat a visitar-lo, per fer-ne una descripció i un breu comentari.

En el seu entorn exterior hi ha un parc amb gespa molt ben cultivada, uns bancs per descansar o també  per meditar i uns jardinets amb flors a l’entorn de la reixa d’entrada. A la part de dins contemplo uns xiprers, dos  panteons i diversos pisos de nínxols, alguns carregats de  flors; també hi ha corones dipositades a honor dels difunts més recents. Les làpides porten el nom i cognoms de les famílies respectives i algun que altre retrat seguit de creus, imatges i objectes que poden ser referents als difunts que hi descansen. 

Jo anava pensant: “Els xiprers són signe d’acolliment i ens obren a l’infinit. Els rams de flors - que en cert punt fan impressió d’exposició, tot i que respecto el sentit i l’emoció amb què les dipositen familiars i amics - ben aviat espanseixen i s’assequen”. Us dic amb tota franquesa que el que m’ha captat més l’atenció són els retrats amb els noms corresponents. A mi, em queden molt gravades les fesomies de les persones que fan vida en el nostre poble i la bona relació que he tingut amb elles, fins i tot en les salutacions en el passeig pel carrer, i m’agrada recordar els seus fets. També he descobert que hi ha difunts o difuntes que han mort fa poc temps i que no n’estava assabentada.

En asseure’m al banc del passeig, he començat a meditar que si tens fe no pots quedar-te amb la fredor de la caixa. Aquest és el motiu que em porta a recordar les persones en vida i amb els seus fets positius, tot esperant i desitjant que puguin gaudir d’una vida més feliç a l’infinit de Déu. 

LA FONT DEL “ CARINYO “

Han dit i està comprovat

que amb l’amor i la tendresa

molts de mals s’han curat,

amb el foc de l’abraçada

fugen dolors i ansietats.

Hi ha moments en la vida

que amb una forta abraçada

teixim llaços d’amistat

amb persones allunyades

que voldríem retrobar.

Succeeix moltes vegades,

que ens han mancat les paraules

per expressar un sentiment,

i un petó i una abraçada

han superat el nostre intent.

L’abraçada és confiança,

fortalesa i energia,

protecció i seguretat,

autoestima i remei

per ser feliç cada dia.

Qui no transforma amb afecte aquesta bella paraula que al català no existeix? “Carinyo”! És amor, és amistat, és tendresa? Quina fragància es respira amb els arbres i l’herbei! Els nostres ulls es fascinen contemplant la bella plaça i la font amb degoteig! i en el fons de les oïdes hi ressona el xiuxiueig del cant infinit d’ocells. El sol ens volia complaure amb la seva llum resplendent, mes no vingué a saludar-nos i crec que molt bé gaudia contemplant la nostra gent.

Rosa Juncadella. Caminada de la Gent Gran, 13 d’octubre de 2008

FER-SE GRAN

Els meus cabells són canosos,

tinc arruguetes inquietants,
un xic de dolor als ossos
i també insomnis constants.

“Ja ho he fet tot”, de vegades penso.
Quin goig! He pujat els fills,
de grat vaig cuidar els pares.
Amb l’espòs sóc molt feliç.

Tinc molts néts. Quina joia donen,
si s’esqueia els he cuidat.
No sempre em necessiten.
Què faig? Quedar-me al sofà?

Pujaré al tren, al vaixell…
M’ho repenso; agafaré l’avió.
La vida cada dia s’escurça,
vull veure més l’horitzó.

He gaudit de bons viatges,
m’ha agradat conèixer món,
però el meu poble té vida,
la seva gent és el millor.

Torno amb el tren…
Es para a cada estació.
A poc a poc ja em programo
activitats per fer jo.

Gimnàs, em cal mantenir-me.
Caminar, que també és bo.
Reflexió que a mi m’incita.
Què faig per un món millor?

Hi ha vellets que estan molt tristos.
Fem un grup i els visitem,
si els arrenquem un somriure
veureu que bé ens trobarem.

Faré el taller de memòria,
no m’anirà malament,
aprendré a manejar l’euro
i l’ordinador, que tampoc l’entenc.

Del respecte a la natura,
voldria ser-ne conscient.
Brossa orgànica, sola pura;
podria engrescar la gent?

Preparem festes, disfresses,
anirem al ball dels grans,
per aprendre a guanyar i perdre
muntarem jocs al casal.

Tot jugant, tot fent tertúlies,
ens sentirem catalans.
Compartint les experiències,
ens tornarem més humans.

Avis, àvies,
voleu també pujar al tren?
Mes no us ho penseu gaire,
no sigui cas que el perdem.

Rosa Juncadella

LES ROSES

De les flors del meu jardí

em fascinen molt les roses.
Tenen colors de setí
i perfum, d’amor de dones.

Les blanques són la puresa
d’una nena amb tot l’encant,
emmirallen amb bellesa
el candor que té l’infant.


Les de color groc són fines,
cada dia van creixent,
amb passos lents com les nines,
s’atansen prop de la gent.

EI color rosa claret
fa lloança a la vida,
amb tendresa, fruita i llet
creix i es fa gran la nina.


En el color rosa i groc
l’amor ja va trobant lloc.
Mira, busca, s’apassiona,
plora, riu i acarona…


Ai! el color rosa fort!
És l’amor que s’ha fet gran,
i el seu millor conhort
és viure prop de l’amant.

Oh! en el vermell setinat,
tot l’amor hi ha quallat
i treballa nit i dia
per fer gran una família.

Bell ets, vermell de vellut!
Tens fortalesa, riquesa,
has fornit tota tendresa
i mai l’olor tu no has perdut.

Rosa Juncadella. Maig de 2007

PESSEBRE MONUMENTAL DE PALLEJÀ

S’anomena pessebre monumental per les seves grans dimensions, per la categoria de l’obra, perquè no li manquen detalls i també perquè l’entorn del Castell li referma la grandesa.

El seu muntatge és excel·lent: El decorat de fons amb tot l’univers creat, el sol, la lluna, les estrelles… que amb imaginació i tècnica representen el dia i la nit admirablement, les muntanyes calcàries i les de pedra vermella formant un bell contrast, el salt frondós d’aigua i el naixement del riu que en el seu recorregut alimenta els camps de conreu.

La cova tan ben treballada per albergar Jesús en el seu naixement, la cova dels pastors, el palau dels Reis de l’Orient, les cases d’un poble senzill, amb el pou en què no hi manca l’aigua, el palau aristòcrata amb tota l’esplendor, les figures del naixement de Jesús, les dels Reis de l’Orient, les dels pastors i les del poble també tenen una gran bellesa.

La inauguració fou molt entranyable amb la cantada de nadales a càrrec dels nens i nenes de l’escola Jacint Verdaguer.

TV3 també el va presentar i ens el feia gaudir acompanyat d’un concert de Nadal excel·lent.

Ara jo voldria ressaltar la il·lusió dels que han realitzat l’obra: m’imagino que les moltes hores que hi han dedicat, a més a més de l’esforç i de la creativitat, hauran servit per gaudir dels records de la seva infantesa, quan a casa o a l’escola preparaven les festes de Nadal tot fent un petit o gran pessebre mentre entonaven cançons nadalenques que omplien els seus cors d’alegria.

Estic segura que han sentit la nostàlgia d’aquelles celebracions senzilles, que sense tants llums ni decoracions pel carrer eren més familiars i més íntimes tot fent viu el veritable sentit de Nadal: la Missa del Gall amb la cantada al pessebre tot compartint neules i torró, el típic dinar de Nadal amb l’escudella i carn d’olla, la bona pilota, el pollastre farcit amb prunes i pinyons i aquell champany dolcet que junt amb els torrons i les neules solia cagar el tió.

Felicitats i endavant, grup de pessebristes! Amb el vostre treball ajudeu a mantenir les tradicions tan arrelades a casa nostra.

Us desitjo a tots i a totes unes festes plenes de pau i amor. Que els Reis omplin les vostres llars de regals el dia 6 de gener tot celebrant l’immemorable festa.

Rosa Juncadella. Pallejà, 30 de desembre de 2007

EL SOTERRAMENT DEL TREN A PALLEJÀ

El dia 29 de desembre de 1912 va arribar el primer tren a Pallejà.

Tot el poble estava intrigat! Veure passar el tren per dins del poble amb la sorollosa màquina de vapor va provocar una gran expectació i li van donar la benvinguda amb molta il·lusió.

A les 12 de la nit del dia 19 d’octubre de 2007, molts vilatans van fer el comiat a l’últim tren que passava per les vies exteriors.

El diumenge dia 21 d’octubre passejava de bon matí pel carrer Barcelona i, de dalt a baix, s’hi respirava tristesa… A les cases i als pisos no s’hi veia ni un ànima. Ben segur que descansaven i assaborien aquell tranquil silenci que per molts era esperat. En el transcurs del meu passeig, em vaig creuar amb algunes persones que com jo sentien la nostàlgia d’aquell moviment que al llarg dels anys havíem anat assumint. Fins i tot un gatet a dalt d’una baixa teulada semblava preguntar-se: “què passa al meu carrer?” Tenia les orelles molt obertes per percebre els sorolls que aquell dia ja no se sentien. Per als nens petits era tota una atracció veure com passava el tren i dir adéu als seus ocupants. Alguns dels meus néts i nétes eren molt feliços quan el veien córrer per la via.

Avui, diumenge dia 28 d’octubre de 2007, s’ha fet la inauguració de l’estació de Pallejà amb el tren soterrat. Quina meravella! Que maca que ens l’han fet! Gràcies per la història que ens hi mostreu amb les grans fotografies, per la blancor de les seves parets, per la comoditat per accedir-hi. No ens volem tornar orgullosos encara que ens diguin que és la millor del Baix Llobregat!

Felicitem-nos mútuament i demanem salut per gaudir-la durant molts anys.

Gràcies Ferrocarrils de la Generalitat! Gràcies i enhorabona Pallejà!

Rosa Juncadella. 28 d’octubre de 2007