martes, 7 de agosto de 2012

DOÑA MENOPAUSIA



Menopausia es una dama altanera y lozana que aparece en la vida de señoritas y señoras sanas.
Aunque esperamos su visita, no nos gustó que se quedara, porque descompone nuestro cuerpo y altera nuestra casa.
Nos arrebola con su energía y nos sonroja con gran descaro día tras día.
Nos cala los huesos con su destructible habilidad.
Nos encandila con su presencia induciendo a los dulces y a la pereza.
Nos rompe la estética redondeando el cuerpo sin miramiento ni delicadeza.
Y entonces, es cuando nos miramos al espejo y buscamos un motivo que justifique que la arruga es bella, más; repartamos las culpas y tratémosla con paciencia, porque el resto de nuestra vida, será nuestra leal compañera y cuando se trata, te acostumbras a ella, no es tan desagradable como aparenta. Es campechana y honesta.

                                                                                                                                             Lara Pi

LA MASIA


Mans tremoloses de dits torts, obren la gran portalada que grinyola deixant escapar una olor penetrant, inconfusible.
Mobles coberts de pols, cortines descolorides, llibres amuntegats, joguines enteranyinades...
Corredisses, rialles i una il•lusió.
- Aquesta era la meva habitació, des d’ara, serà la teva.

                                                                                                                                 M. N. Prats


Segon premi al consurs de microcontes cel·lebrat el dia 13 de juliol a Pallejà

viernes, 24 de febrero de 2012

LA FALDILLA

Oh! quins temps aquells... Pels matins jo sempre amb presses i la meva filla romancejant.

Jo li tenia preparada la roba als peus del llit, a l‘hivern millor pantaló, però ella, sempre volia faldilles i rondinava i rondinava i no s’acabava de vestir mai.

Sempre arribava tard a l’escola per culpa de la dèria de les faldilles.

Un dia jo tenia més pressa que de costum, era especialment important que no arribés tard on anava (tenia una entrevista de treball) i encara que el matí m’havia semblat molt fred perquè els vidres de casa ploraven d’allò més, vaig cedir i li vaig posar la faldilla.

En sortir al carrer el fred se li va clavar a les cuixes com ganivets esmolats i amb una exclamació que es va sentir de lluny i va fer girar uns que passaven a prop, va córrer cames ajudeu-me cap a dins del portal fregant-se les cuixes que li havien quedat ben vermelles pel fred.

Vam pujar corrent cap a casa a canviar la faldilla pel pantaló i ho va fer tan de pressa que encara que jo pensava que faríem tard vam arribar a temps totes dues, ella a l’escola i jo a l’entrevista.

Per cert, em van agafar i la nena a l‘hivern ja no va tornar a demanar posar-se faldilla mai més. Encara ara quan ho recordem es frega les cuixes i diu: Quin fred!



M. N. Prats