lunes, 19 de julio de 2010

VULL VENDRE HORES

Perdudament, se m’està morint la vida.
Personatges de ficció, ficats dins de casa,
emplenant les absurdes hores buides.
Conscient que les hores perdudes
són irrecuperables.
Vull vendre les meves hores.
L’avorriment i l’angoixa em llencen al sofà.
Un cigarret darrere l’altre crema sol,
el vol de llaminadures i una beguda
s’escalfen a la tauleta.
El dies passen inexorables, un dia més,
un dia menys .
Va haver-hi un temps que, per seixanta minuts,
hagués donat la meitat de la meva vida.
Les hores perdudes no tenen sentit per mi.
Depressió. No.
Famèlic de rialles i de companya familiar.
Els records ballen sense parar, sentiments
magnificats i dispersos, activitat zero.
S’acosta la nit, sense esperança de dormir.
El sopar et deixa aletargat una estoneta; res.
Més llaminadures, més cigarrets al cendrer,
el sofà aguanta cada dia més pes.
La televisió, ferida fa anys, aguanta
l’empenta, de nit i de dia, i omple la casa
amb mormols, per la manca de companya.
Els espais de premsa rosa, o groga sense veu,
són una gran parafàsia de ximpleries.
Els canals de telenovel·les tots ignorats.
Las pel·lícules massa llargues. Zàping, doncs.
Les sèries totes, espanyoles, americanes i
fins i tot les australianes.
Quan algú pregunta “què fas, estàs bé?”
Li contesto, clarament:
“Estic matant el temps!”

Lara Pi

jueves, 15 de julio de 2010

ODA AL SOSTÉN

Sobre pechos insólitos por inexistentes me han aparcado; me adhiero, porque la calidez de una piel niña, siempre es un fantástico regalo.
Como el margen eufórico de esa bella edad temprana; es tiempo que se enardece cambiante.
Hemos cambiado modelo y hechuras y en poco tiempo he caído en turgente océano blanco.
Al poco, me han insertado unos aros rompibles, como yuntas, taladrando tela y piel. Pero la línea es muy versátil y las elevo como espuma en pan con levadura.
Las blondas transparentes dejan ver colinas bronceadas y dos pétalos en terciopelo dibujados. Algún hipócrita subió manos a la cabeza por tanto descaro. Me han abierto por delante y unos pétalos enormes me remojan cada dos o tres horas; aunque molesto, siento una dulce sensación, manando de la piel, ahuecada, caliente y dura ¡Es reconfortante el tacto, cuando el fluido del fuego es sofocado!
He cambiado de talla; qué ideas inicuas, la mitad de mí es como prado de nata que rodea las cumbres, soy Wonderbra, nombre extranjero pero muy pícaro y perspicaz.
Un día fuimos a un lugar y regresamos de la guerra. ¡Cuánto se sufrió en la contienda! Dos pétalos remendados. Mi contacto molesta. A esta incoherencia tan cara le llaman cirugía estética.
Lucí espléndido, con el apogeo de dos lunas en primavera.
El tiempo inexorable, apaga nuestros delirios de eterna juventud.
Ha pasado el tiempo; hoy lloro mi falso contacto, no beberé mas el rocío de una de las montañas ¡Qué extraño! Una cúpula de algodón me ha dejado tuerto y la tibieza de la piel me llega coja.
Me han puesto un precioso lazo rosa; me adaptaré, pero ¿se adaptará ella a no ser montaña, siempre ladera?
Se adaptará a mis magníficos rasos, pero no gozará las transparencias, mis blondas ni mis bordados.

Lara Pi

LA MESTRESSA DE CASA

A l’alba, el sumptuós gall vermell i daurat canta: “quiquiriquí!”
A la mestressa de casa li fa de despertador.
Es lleva, es renta, es pentina, per últim es posa el davantal i baixa al corral.
Els conillets es comencen a despertar, a dins la llodriguera.
La mestressa dóna de menjar als conills, a les gallines, al gos i al gat.
Treu les fulles mortes de les flors i rega les plantes, abans que cremi el matiner sol.
Prepara l’esmorzar, llet condensada amb infusió de malta torrada, el pa del dia abans torradet amb oli d’oliva i sucre, per al marit i per als nens, el crostó per ella també.
Amb somriure de plaer, mira la seva família, sentint-se com oreneta davant del niu.
Baixa cada dia a la plaça, a comprar per fer el menjar, amb el cistell i el paraigua si plou, o el vano per ventar-se si fa calor.
Las paradetes, amb fruites de colorins, les verdures fresques i verdes, un jardí; però ella comprarà els productes de temporada, res de capritx, ni malgastar.
Torna a casa, per fer el dinar amb els queviures que va comprar.
Quan tots marxen, després de dinar recull i frega, es fa el cafetó,
barrejat amb malta o xicoira que el cafè sol surt molt car.
A l’hora d’asseure’s treu d’una bossa unes agulles amb un jersei enganxat que està fent als nens, i després i si arriba la llana, gorra i bufanda; encara que no pugui anar-se’n a dormir en tota la nit.
Abans de les festes s’ha de pintar la cuina i el pati, perquè lluï preciós.
Perquè és tota una dona de casa, i no s’hi pot negar.
Ara, cinquanta anys més tard, a la residència de la tercera edat, la cadira de rodes la va jubilar.



Lara Pi. 23 – 2 - 2010

martes, 13 de julio de 2010

ELISA

La neu, caient amb força, cobria fins el més petit racó del parc.
Tanta neu ha deixat un alè de pau inesperat i agradable.
Avui no l’he vist, però mentre la neu anava caient pensava en ella.
Una nena, ja una jove, amb el cabell llis i maco i mitjana cabellera.
Els ulls grans i actius, com pous en acabar la cascada d’aigua.
Els seus llargs braços em buscaven, els ditets prims i suaus em tocaven. Volia que l’acariciés i la besés i provocava un sentiment dolç de tendresa.
La seva abraçada és màgica, semblant a l’abraçada de les fades al bosc dels fullets.
Avui que la puresa s’ha perdut, ja que només es troba en edat molt primerenca.
Penso molt sincerament que Déu va crear aquestes criatures perquè ens adonem de tot el que ens estem perdent.
Deixem créixer els fills massa de pressa.
Veig que la mare la porta a passejar. Com m’agradaria treure-li la cadira de rodes i que tingués la capacitat de poder parlar amb ella.
Ets sol, bellesa, puresa i amor com la neu que avui cobreix el parc.
Ets tu, Elisa, preciosa.

Lara Pi

lunes, 12 de julio de 2010

EL DERECHO A LA VIDA

Derecho a vivir, derecho a mori
Pueblos de ultratierra ¡qué lejos quedan!
Están ahí, están mucho más cerca.
El sol los abrasa, pueblos de palos y paja
olas de cortante aire seco funden la piel
de sus gentes
imprimiendo profundas grietas en pies
manos y frente.

Caricia por caricia, abrazo por abrazo.
Embriagados de luna, por techo las estrellas.
Entrelazados dos cuerpos escuálidos encelados.
Entre las dunas los murmullos de sexo
apaciguan el gruñido de las vacías tripas
Contacto instintivo, amor sin esperanza.

Caricia por caricia, abrazo por abrazo.
Árida semilla alcanzó su desnutrido vientre.
Los senos pingajos secos, las entrañas
lívidas de dolor.
Parir entre dunas y paja
¿Qué abrazar, qué besar?
Se reflejan las sombras vanas
en la consciencia declinante inculta.
La conciencia sangrante mana.
¿Por qué no se perdió el nonato?

Caricia por caricia amor por amor,
gemidos imperceptibles salen de
la cuna de su esquelético regazo.
En su mirada perdida, pupilas endurecidas.
Qué triste visión flagela su alma.
Y en sus pensamientos limitados
que terrible destino, nacer para sufrir
Nacer para desesperadamente morir.

Puri

EL DRAC

Faré un viatge.
Un viatge que no serà normal ni habitual, ni tan sols racional.
Viatjaré a través del temps, passaré pel cel, sortiré a l'espai,
faré la volta al sol, em cremaré amb els seus raigs i entraré en el seu nucli.
Absorbiré com energia tots els seus components i em convertiré en pluja brillant.
Sortiré de la Via Làctia, exploraré estrelles llunyanes,
adquiriré experiència, maduraré dins el més intens dels silencis,
entraré en un forat negre per convertir-me en drac, trauré foc per la gola,
rugiré en sortir a l'altre extrem de l'univers.
Em fondré amb els astres i les seves constel·lacions.
Estimaré Venus, lluitaré amb Mart, correré amb Mercuri,
reptaré Saturn, passejaré pels seus anells, lloaré Júpiter,
nedaré amb Neptú.

M’alimentaré del xai,
jauré amb Gèminis,
lluitaré amb Taure,
muntaré Sagitari i amb la seva fletxa derrotaré Lleó.
Em mofaré de Virgo,
massacraré l’Escorpí,
ofegaré Peixos, em passejaré amb Aquari
i, en les albors de l’aurora boreal, tornaré al cel.

Descansaré als núvols i baixaré a la terra,
visitaré els turons del món,
enfonsaré les muntanyes,
esclavitzaré els homes,
menjaré les seves entranyes,
seré el seu horror i el pitjor dels càstigs
perquè ells han de ser al meu servei.

Perquè jo sóc el drac,
aquell que cobreix els teus somnis amb foscos records,
amb suors nocturnes,
amb els teus més obscurs desitjos
i de la major malenconia.
Jo sóc el teu pitjor malson.

Sóc el drac,
matar-te vull i, si no, la teva ànima desitjo,
però alhora un tribut acceptaré. Que amb sang pagaràs
i així la meva set calmaràs,
donzella verge, de bellesa torbadora servirà,
per als meus capritxos complir i la teva vida,
continuar deixant-te seguir.

Arriba el dia,
el moment s'acosta,
ja sento el guirigall,
semblen, fins i tot contents,
il·lusos, aquests humans, que em creuen tan sols una mica amansat.
Descansant sols em trobo, del meu llarg vol per l'espai.
De moment em val,
compliré amb la meva part.
Llueix el sol amb esplendor, obro les meves escates a la seva calor,
mandra em fa tan sols haver de caminar.

Però no entenc aquesta discussió.
Ara sento crits a l'exterior.
Potser la dama es resisteixi, infeliç,
de res li servirà, ja que segur que la penso matar.

Estrany vestit porta la dama, brillant reflex,
no puc veure-li la cara.
Una ploma llueix en el seu cap, capa blanca li cobreix l'esquena,
cos de metall, sembla plata.
Res suficient la protegeix
perquè penso donar-li una bona llançada amb les meves urpes.
Magnífic cavall el que munta,
potser el deixi viure, si ella sola em sacia.

Aquí estic, doncs,
disposat a mostrar-me davant d'aquests ineptes,
inútils vides, útils animals.

Al sol mostraré tot el meu esplendor i així produiré major temor.
La brisa em saluda, els victors m'envolten, s'alegren,
per fi, descobreixen qui és el seu senyor.
Sí, perquè jo sóc el drac.


Mes, què succeeix?
I aquest dolor? D'on surt tant clam?
Què penja del meu cor? Què travessa la meva pell?
Ferit estic. Com és possible?
La dama surt corrents cap a mi, movent la seva cotilla,
cridant a més no poder: “maleït” - em diu,
no és dona, cavaller, més aviat.
I el seu cos de metall,
armadura forjada, amb capa guardonada,
travessa de nou el meu coll una altra vegada amb la seva llança.
Ferit estic, em moriré.

“Jo sóc el drac,
jo sóc el drac,
jo... jo... sóc... el drac”.

Al terra derrotat, amb el seu enorme cos empalat,
mana la seva sang ardent, que rega la terra complaent.
Un roser brolla en el lloc. El mal ha acabat.

Eva

domingo, 11 de julio de 2010

SOLEDAD

Una mañana de enero, mi habitación está fría.
Extraño tus manos, el aroma de tu cuerpo,
deseo estar a tu lado, emborracharte de besos.

En la calle hace frío, este es un duro invierno.
Solo en mi alcoba, tú en mis pensamientos
que creía olvidados o perdidos en el tiempo.

Me pesan los ojos, en mi subconsciente te veo.
Sobre el lecho vacío extiendo mi mano,
pienso en otros tiempos

cuando dos caballos negros tiraban de un carro
con dos bellas hadas entre nubes doradas.
Nuestra cama es la Luna con sábanas blancas,
con rizos de oro, bordados de plata.

En la torre, en la iglesia, como cada noche
suena una campana, han dado las doce.
En las calles silencio.
Abro un viejo libro, lo miro, lo hojeo
pero no me concentro.

Del cigarrillo encendido sobre el cenicero
aún queda rescoldo, no se apaga el fuego.
Hoy con tu rescoldo enciendes otras camas.

Agustín Rueda, 3/3/2010

sábado, 10 de julio de 2010

COM RECICLAR-HO TOT


Aviat hi haurà acadèmies per aprendre a reciclar i, igual com les d'aprendre a conduir, també et donaran un carnet.

Tothom estarà obligat a treure-se’l, si vol llençar les escombraries.

Ara diuen que posen multes, si no recicles bé. Una preocupació més, per si no en teníem prou amb això de la crisi. Abans dèiem, fent broma: “M’han abaixat el sou!” - i rèiem. “En lloc de cobrar el segon pis, cobro el primer, ha! ha! ha!”. -Semblava que feia gràcia.

Ara ja no en fa, de gràcia, perquè és real. Abaixen els sous cada cop més, i diuen que és per mantenir l’empresa activa i no haver de tancar-la, i t’hi avens per no perdre el lloc de treball.

El que passa és que això els del súper no ho saben i volen cobrar el que poses al cistell, i tu, pagues com pots, mentre vas pensant: “On anirà el tetrabrick de la llet? Al cartró o al plàstic? Que si em posen una multa, ja no entraré al súper, em quedaré als contenidors”.

M. N. Prats

viernes, 9 de julio de 2010

martes, 6 de julio de 2010

LA MEVA GOSSETA



És un dia d'hivern fred i plujós.
Quina mandra em fa
quan penso que del llit m'he d'aixecar.
No poso el despertador,
ja que la meva gosseta petita i graciosa
que només 40 quilos pesa ja,
de despertador em fa.
Un cop sec i obro els ulls,
la meva gosseta és
qui amb els seus ulls em diu:
“aixeca't ja, que has de treballar,
diners has de portar
i el llit m’has de deixar”.
Com un coet m'aixeco
i a la dutxa vaig,
obro l'aixeta i ah! La freda he obert.
Em vesteixo ràpid i al carrer surto,
he d'anar a treballar,
que fosc que és, penso jo.
Pel carrer no trobo a ningú,
a la fàbrica arribo i tampoc,
potser m'he equivocat i festa ha de ser.
Miro el rellotge i merda!,
si només són les cinc!
La gosseta m'ha tornat a enganyar
per fer-me fora del llit
i la molt punyetera poder-s’hi ficar.
És un dia d'hivern fred i plujós.
Quina mandra em fa
quan penso que del llit m'he d'aixecar.

Anton Millàs

lunes, 5 de julio de 2010

SEMPRE T’ESPERO

Jo t'estava esperant.
A l’hivern acostant-se la primavera,
l’onzena setmana de l’any,
fent-li un pols al temps
per sobre de tot l’estimable.
Jo t’estava esperant.
A l’abecedari, a la lletra onzena.
Al passadís darrere els teus passos,
a les tardes de jugar a pilota o
tapat sota la manteta del llitet.
Jo t’estava esperant.
Amb les presses del temps que marxa,
per fer-te un comentari molt agraït,
esperant les notes aprovades a l’escola,
envoltat del teu somriure sincer
quan puges a dalt dels cavallets.
Jo t’estava esperant.
Amb la teva llum i la teva ombra,
quan la pluja para i apareix molla,
amb el ressorgir de la teva primavera,
amb la dignitat que tens, de bon viatger,
amb la carícia d’un petó a l’orella.
Jo t’estava esperant i t’esperaré.
Quan es facin grocs els colors de la tardor
a sobre el penya-segat dels records.
Quan els meus ulls estiguin més apagats.
La pell es torni fosca, faci fum la memòria
i els ossos es facin sorra.
Jo t’esperaré
per donar-te la meva última abraçada
abans que m’arribi l’abraçada de la mort.


Lara Pi

martes, 15 de junio de 2010

PRIMAVERA, ON ETS?


Una petita llum, una escletxa al cel
ets primavera o miratge de desert,
que els sentits tinc adormits.

És la dolça primavera dels teus ulls al mirar,
ulls de primavera que resplendeixen
com mirada de nen, que tot mira,
que tot vol veure i trobar.

Mes en trobar-te a faltar
la teva llum és trista.
Una mà et cobreix,
són els núvols que no volen marxar
i la teva trista llum.
Els sentits no em deixen despertar.

És ja el temps, treu la mà
deixa la primavera arribar.
Són moments d’enamorats,
de passejades i sospirs,
mirades i somriures,
per tots és igual,
grans i no tan grans
és la primavera en arribar.

De la mà agafats
és el caminar dels enamorats.

Anton Millàs. (25/3/2010)

REGALOS




Los regalos navideños siempre me han producido dolor de cabeza, vivimos en un mundo que es difícil saber que regalar, aunque hoy en día la oferta es amplia y la televisión unas semanas antes ya te esta recordando la llegada de las fiestas de la Navidad. El problema es el tiempo. Al acabar la jornada laboral dispones solo de un corto espacio de tiempo para pasar por los escaparates a echar una ojeada, “Pero mejor vengo otro día con más tiempo”, piensas. Después de mirar y recapacitar sobre qué puedes regalar, notas como los pies no caben en los zapatos de lo hinchados que están de tanto dar vueltas por los grandes almacenes. Las personas circulan junto a ti buscando o pasando la tarde, cosa que nunca he llegado a comprender, pero bueno, allá cada uno. Después de estar hasta las narices de dar vueltas, sales a la calle murmurando. –El año que viene, esto no me vuelve a pasar.Recuerdo las Navidades pasadas, en el centro comercial. Eran casi las nueve y media. Después de dar las oportunas vueltas de rigor, decidí entran en una de las perfumerías, total, tres cajas de colonia. Pensé, “Serán perfectas”. Con ellas entre mis manos, corrí hacia la primera caja que vi sin gente, pero tuve la mala suerte de que la señora que hacía cola en la otra caja también se había percatado de ello y sin mediar palabra empezó a sacar pequeñas pastillas de jabón, exigiendo una bolsita para cada una de ellas con su correspondiente lacito. Mientras la dependienta iba envolviendo los regalos con una sonrisa de resignación, yo me comía las uñas mirándola de reojo, sin dejar de preguntarme ¿por qué a mí?Por fin, la señora y su bolsa desaparecieron. Pague mis tres cajas de colonias, que no deje me envolviera por lo tarde que era, y salí corriendo hacia la parada del autobús. Cuál fue mi sorpresa al encontrarme a la misma mujer que hablaba a gritos explicando para quien era las bolsitas de jabón.Al llegar el autobús ella se abrió paso para subir primero, dio tal impuso que las pastillas de jabón rodaron por el suelo con tal mala fortuna que la señora, que era algo obesa, se aparto para no pisarlas y cayó encima de mí. Me volví esperando una disculpa, pero ella estaba muy disgustada por sus dichosas pastillas de jabón.

Tessa Mas 19/3/2010

viernes, 11 de junio de 2010

FER-SE GRAN



Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el poema Fer-se Gran de la Rosa Juncadella

LA PALABRA


Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el poema La palabra de la Teresa Riera

EL CAMINO


Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el poema El camino de l’Agustín Rueda

LA MAR


Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el poema La mar de la Manuela Llera

Abril Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Eva Bonet, Teresa Riera, Rosa Juncadella, Isabel Milla)

Abril Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Eva Bonet, Teresa Riera, Rosa Juncadella, Isabel Milla)

27/03/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Eva Bonet, Teresa Riera, Rosa Juncadella, Isabel Milla)

27/03/2010 Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Agustín Rueda, Nuria Mas, Antón Millàs)

27/03/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Agustín Rueda, Nuria Mas, Antón Millàs)

06/03/2010 Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Higinio San Millán, Antón Millàs, Nuria Mas)

06/03/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Higinio San Millán, Antón Millàs, Nuria Mas)

05/03/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Rosa Juncadella, Lara Pi, Eva Bonet)

05/03/2010 Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Rosa Juncadella, Lara Pi, Eva Bonet)

09/04/2010 Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Higinio San Millán, Nuria Mas,Eva Bonet)

09/04/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Higinio San Millán, Nuria Mas,Eva Bonet)

03/04/2010 Programa Radio Pallejà - 1a Part - (Teresa Riera, Rosa Juncadella, Eva Bonet)

03/04/2010 Programa Radio Pallejà - 2a Part - (Teresa Riera, Rosa Juncadella, Eva Bonet)

L’ILLA DE LES TORTUGUES

La iaia Trini és una iaia molt diferent del que es podria esperar d’una iaia. Té molta energia i sempre està a punt per anar a córrer aventures amb el seu nét Joan. I és que la iaia Trini és molt especial.
Avui s`ha aixecat molt il•lusionada per un somni que ha tingut aquesta nit.
Ha anat a despertar en Joan per explicar-li .
En Joan té quatre anys i s’estima molt la seva iaia i sap que quan el desperta, és que té una sorpresa per a ell.
- Joan, no saps quin somni més interessant he tingut aquesta nit. El podem fer realitat. Què et sembla?
En Joan s’ha assegut al llit per escoltar el que li vol proposar la iaia. Avui comença les vacances de l’ escola.
-He somniat que anàvem amb vaixell de vela fins a una illa on hi havia moltes tortugues.
- Vols que fem un viatge a veure si trobem l’illa?
En Joan va obrir uns ulls com a taronges i es va posar a saltar sobre el llit.
-Sí, iaia, sí, anem-hi, anem-hi!
Mentre que en Joan es vestia, la iaia Trini va agafar una bossa, va posar algunes coses imprescindibles per un viatge (roba i sabates de recanvi, gorres, binocles, uns xiulets, una cantimplora amb aigua fresqueta, algunes llaminadures i la manteta d’en Joan que, tot i que té quatre anys i ja és gran, li agrada portar-la a tot arreu).
-Iaia, que ja estàs?
Va cridar en Joan tot emocionat , perquè quan la seva iaia li diu d’anar a algun lloc, sempre és per viure una aventura.
-Sí, príncep, som-hi!
La iaia Trini sempre anomena príncep en Joan, l’estima moltíssim i per a ella en Joan és el seu príncep.
Van pujar al cotxe i es van dirigir cap al port on els esperava el capità en el seu vaixell de vela.
El capità és una noia molt valenta i divertida, es diu Gemma i en Joan sempre s’ho passa d’allò més bé amb ella.
La Gemma li explica unes històries fantàstiques de tots els llocs que han visitat ella i la iaia Trini, i també les aventures que han viscut a bord del vaixell, i les explica tant bé que en Joan s’imagina que també hi és.
Quan van arribar al port, tot estava preparat per salpar, es varen posar l’armilla salvavides (sempre s’ha de ser previngut) i el vaixell va començar a solcar les aigües. Fora del port van desplegar les veles i es van embarcar (mai millor dit) en busca d’una nova aventura.
Ja portaven dos dies navegant amb una mar molt calmada i un cel molt blau quan en Joan, mirant pels seus prismàtics va veure una illa no gaire lluny .
-Una illa, una illa!
-Molt bé, príncep!
La Gemma immediatament va posar rumb en la direcció que en Joan assenyalava.
Molt aviat eren trepitjant la sorra de la platja, una sorra molt blanca i calenteta i encara que feia molt de sol no cremava gens els peus.
Quina illa més bonica. Era plena de palmeres, plantes i flors de molts colors. També hi havia uns ocells molt interessants. En Joan no els havia vist mai, tenien unes plomes de color verd i carbassa amb el bec molt gran de color vermell i caminaven per la sorra fent uns saltets molt divertits, i amb les seves cues llargues semblava que escombraven la sorra.
Després de fer un cop d’ull a la platja, van tornar al vaixell a buscar algunes coses per fer l’estada més còmoda: les ulleres i les aletes per bussejar, una pilota, un sabre per tallar la vegetació i fer-se pas, les llaminadures, que n’havien fet una bona previsió i quatre coses més i es van preparar per passar-hi el dia i potser la nit també.
Un cop ho van tenir tot organitzat, van endinsar-se en el que semblava un caminet i després d’una bona estona caminant, van arribar a una clariana on hi havia un llac petit al qual arribava l’aigua d’una cascada que baixava per una paret de roques molt alta envoltada d’una vegetació plena de flors de colors molt vius, i un arc de Sant Martí preciós, semblava que li feia de diadema. L’arc de Sant Martí tenia els colors més macos que mai havien vist. I mirant embadalits aquell lloc no es van adonar que els estaven vigilant.
-Què us sembla si ens banyem? Estem molt acalorats després de la caminada.
-Sí, sí, quina bona idea!
La Gemma i en Joan es van començar a treure la roba. Eren molt previsors i a sota ja portaven els banyadors, per si un cas.
Es van ficar a dins de l’aigua, que era molt transparent, i es veia el fons com si fos un mirall, l’aigua era temperada i no tenien gens de fred.
El llac no era gens fondo i en Joan no tenia por perquè nedava molt bé. Va aguantar la respiració, va ficar el cap a dins de l’aigua i amb les seves ulleres de bussejar ben col•locades per poder mirar bé els fons va veure que les pedres eren de molts colors, i va pensar que aquella illa tenia els colors més bonics que havia vist mai i es va sentir molt feliç.
La iaia Trini i la Gemma també s’ho passaven molt bé nedant i jugant tots tres.
Quan van decidir que ja era hora de tornar a la platja per fer el dinar, es van adonar que no sabien per on era el camí. La vegetació els havia barrat el pas.
Van agafar els xiulets i els van fer sonar. Uns ocells que estaven bevent aigua van enlairar el vol molt espantats, i és que els pobrets no havien sentit mai aquell soroll tan fort .
-Mireu cap allí.
- Les branques d’aquell matoll es belluguen..
Efectivament, de darrere del matoll van aparèixer unes persones molt baixetes amb les cares pintades d’uns colors molt lluents, al cap hi portaven corones de flors i plomes semblants a les del ocell que havien vist a la platja i uns collarets fets de les pedres del fons del llac.
-Què feu en la nostra illa?
Els van dir els desconeguts.
La iaia Trini es va presentar. És el primer que s’ha de fer quan coneixes algú i també a en Joan i la Gemma, i els va explicar que anaven buscant una illa on poder veure tortugues .
Les persones baixetes eres els habitants de l’illa. Gairebé no rebien visites, per la qual cosa estaven molt contents de veure’ls.
-Aquí hi tenim quasi de tot, i de tortugues no ens en manquen, és més, aquesta nit han de sortir dels seus ous les cries de tortuga. Si us voleu quedar amb nosaltres us les ensenyarem.
En Joan, la iaia Trini i la Gemma estaven entusiasmats. No s’ho podien creure. Quina il•lusió veure com neixen les tortugues.
Van acceptar la invitació i tots plegats van fer un bon sopar i de postres van compartir les llaminadures que encara els quedaven i aquelles persones baixetes que mai no n’havien menjat les van trobar d’allò més bones. És clar que les llaminadures són molt bones.
A mitjanit la sorra va començar a bellugar, tots estaven sorpresos i nerviosos, no sabien què passava. De sobte per entremig de la sorra van anar apareixent uns capets petits, molt petits, amb uns ullets tancats i unes closques també molt petites. Eren les tortugues que naixien. Tots estaven bocabadats, les tortuguetes es veien perfectament perquè era nit de lluna plena i la platja estava molt ben il•luminada, els estels brillaven intensament, semblava que ho feien expressament perquè les tortuguetes trobessin el camí cap a la mar.
Algunes tortuguetes es despistaven i en Joan i tots els que eren a la platja les ajudaven a arribar a l’aigua agafant-les molt suaument per no fer-los mal .
-Quina nit!
Això sí que és una aventura!
Tots van estar d’acord amb aquest comentari i van riure. Quan totes les tortuguetes van estar al mar, ja s’havia fet de dia i la iaia Trini, en Joan i la Gemma es van acomiadar de les persones baixetes, van pujar al vaixell i es van dirigir cap a casa, no sense abans dir els tres a l’hora:
-A reveure, l’any que bé tornarem!
-No us oblideu de portar-nos llaminadures, sisplau!
-I tant, no ens en oblidarem pas!
En Joan se’n va anar al llit del seu camarot, estava molt cansat i es va adormir de seguida amb un somriure d’orella a orella.
La iaia Trini i la Gemma van tirar l’àncora i amb el moviment suau de les ones també es van adormir i tots tres estaven molt satisfets i dormint, van tenir uns somnis meravellosos després de la seva gran aventura.
 
M.N.Prats. 24/2/2010

jueves, 10 de junio de 2010

EN MI PATIO


Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el poema En mi patio de la Isabel Milla

LA HISTORIA DE UNOS ZAPATITOS BLANCOS


Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el poema La Historia de unos zapatitos blancos de l'Ofelia Picón (descansa en pau amiga Ofelia)

SIGUIENDO EL VIAJE

A partir del tiempo, dejo que fluya dentro de mi toda mi vida de forma relajada, con el caminar tranquilo del que ha pisado ya algunos baches, del que ha tropezado y se ha caído, con algunos morados todavía frescos y otros ya lejanos, blandiendo sus cicatrices como escudo, sintiéndose más inmune pero sin olvidar nunca el principio y con la esperanza de no llegar demasiado pronto al final, vaciando el saco de las fútiles pasiones y aligerando la espalda de pesados rencores. Levantando una sonrisa discreta, tímida y sincera, fresca tonalidad que cubre los rostros de los que ya duermen sin sueños, de los que dejaron de juzgar y dar consejos, de los que ganaron rindiéndose a sus deseos.
Y aún así continúa mi empeño de soñar en un mundo para todos placentero, siendo el cinismo una máscara para seguir a veces viviendo.

Eva Bonet. 20/03/2010

miércoles, 9 de junio de 2010

VIEJA QUEJUMBRE



Sueños rotos
por la desilusión de tus besos.
Alboradas de insomnio
que dominan mi mente.
Misteriosa tu sombra
que me envuelve y castiga.
En mi triste nostalgia
me cobijo y presiento,
que no estás, y sí estás,
es que ya no te siento.
Como el viento
que al árbol cimbrea
con efímera furia
deshoja sus ramas.
Hoy las nubes deambulando
a ti te llevaban,
cabalgando en los tiempos
de vientos perversos.
Te marchaste muy de madrugada,
te olvidaste
de darme aquel beso.
Ese beso que siempre me dabas.
Hoy mi alma dolida te añora… O quizás,
solo sea un mal sueño,
pesadilla que abruma mi mente,
esta mente que no tiene dueño.
Entre vientos furiosos me mezo
adherida a turbias tempestades.
Al final bordaré mi destino.
Hoy domino a mi vieja quejumbre
y volveré, a mi nido tranquilo.

Manuela Llera Ramos

martes, 8 de junio de 2010

PRIMAVERA

Ese color azucena azulado.
Ese algodón azucarado.
La mano sabia, alardosa de la naturaleza
vuelve al prado en hierba retoñando
aspirando los olores del huerto, paciendo.
Primavera que encadena la ofrenda anual,
flora grácil que adorna el pequeño cerezo.
Ayer era esqueje y la tierra enajenada de
alegría y vigor, lo ha hecho brotar, brotes
nuevos y perfectos.
Melodía del tiempo raudo que pasa.
El fin de la bella flor de ayer es el
nacimiento del sabroso fruto.
Es la aventura de la cadena, principio y fin.
Otro cielo de algodón azucarado.
El mismo tono azucena azulado.
El misterio de la vida ha respondido
al tiempo pasado
     
Lara Pi

lunes, 7 de junio de 2010

ELS PROGRAMES DE RÀDIO AL BLOG!

Ja podeu escoltar els programes de ràdio dels Autors de Pallejà al blog!
Anirem pujant els programes anteriors però no ens deixeu d'escoltar a Ràdio Pallejà els divendres a la nit! 

Programa gravat el 17/3/2010. Primera part



Programa gravat el 17/3/2010. Segona part

QUÉ NADIE TE OBLIGUE A MORIR... DE AMOR

Te ruego… Miente
porque la realidad me mata…
Prefiero que te inventes una mentira
que saber que no hay mañana.

Que nadie te obligue a morir,
que nadie sea dueño de tu cuerpo,
que nadie te corte las alas,
que vuelvan tus ganas a vivir
porque te sientes enamorada.

Porque el amor sigue preguntando
y no hace muchas preguntas
y llama a tu puerta
y llama a tu corazón
y si no estas preparada
no puede esperar.
Tienes que coger el tren
que no se puede parar.

El amor cuando llama a tu puerta,
si lo esperas estás preparada.
Te colocas las mejores galas, lo deseas,
el corazón palpita con energía.
Nos sentimos un poco alocados.
Medita lo que te interesa siempre valorando
que sea lo que el corazón te ha marcado.

Que nadie te obligue a morir,
que nadie sea dueño de tu cuerpo,
que nadie te corte las alas,
que vuelvan tus ganas de vivir
porque te sientes enamorada.

Sabes que el amor no hace muchas preguntas,
porque si nos paramos a pensar
llegamos a sentir y tener miedo,
es un miedo inexplicable.

Te ruego... Miente
porque esta realidad me mata…
Qué nadie me obligue a morir,
que nadie sea dueño de tu cuerpo,
que nadie te corte las alas,
que vuelvan tus ganas a vivir
porque te sientes enamorada.

¿Puede uno amar sin ser feliz?
Deja que tu corazón actué
y cuando me veas actuar,
te esperaré.
Di que me amas,
porque amar y ser feliz
es algo prodigioso.
Nunca amamos a nadie, lo sabes
amamos sólo a la idea que tenemos de alguien.

Que nadie te obligue a morir,
que nadie sea dueño de tu cuerpo,
que nadie te corte las alas,
porque te sientes enamorada.

Sabes tú que
amar no es mirar el uno para el otro,
es mirar juntos en la misma dirección.
Y sentir la felicidad
es la mejor comunicación.

Que nadie te obligue a morir… Amor
            
Higinio San Millán. 10-3-2010

domingo, 6 de junio de 2010

GRÀCIES CIRERER


Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el poema Gràcies cirerer de la Montserrat Nadal

TESTIMONIATGE: EL TABAC MATA!

El dia de Sant Joan celebràvem el teu sant a Bellvei. Durant la sobretaula vaig observar que feies mala cara, que estaves més prim...Quan vaig preguntar-te si no et trobaves bé, vas respondre:
-Em surt una grip forta!
Que gran va ser la teva grip! El dilluns dia 27 anaves al sastre a recollir el teu últim conjunt d'americana i pantalons. En arribar a la rectoria la febre et deixava al llit, i la metgessa va dir:
- Mossèn Joan té pleura. Convé fer-li una bona revisió.
Dimecres dia 29 vas venir a Pallejà. Sols portaves una bossa amb una camisa i una muda interior, els llibres del rés, el diari i els rosaris.
Mentre et passava per la pantalla, el metge em deia amb senyes que mirés bé el pulmó dret. Mentre et vesties la mala notícia em va segar les cames:
-Té un tumor gran i no em fa cap gràcia. Convé fer-li radiografies, analítiques, proves...
Vaig telefonar al Ramon. T’ingressàvem a la clínica Tres Torres amb un pronòstic dolent:
-Càncer de pulmons, un tumor gran al dret i ramificacions a l'esquerre.
-Fuma, vostè? Li van preguntar els metges.
-Fa tres anys que he deixat el tabac.
-No hi fa res. Aquesta n’ha estat la causa.
Els dos metges van coincidir que no es podia operar. Li van donar vida per tres mesos.
Jo hauria cridat per les places:
Per l’interès del negoci,
que deixin vendre verí.
No fumeu! No fumeu!
Prepareu la vostre mort!
A casa, el tabac va desaparèixer.
Estic escrivint vetllant el seu son inquiet, potser seran les seves últimes hores. Com acabarà la seva vida? Quina incògnita, Senyor! Néixer i morir, el gran misteri!
El seu cos va perdent les carns. Fa dies que no menja, tan sols accepta l'aigua que alguns cops li provoca vòmits, viu ben bé de l'aire del cel. Li donem calmants. Ell no en voldria, no ens pot dir  per què, però n’hi posem a la boca tot dormint. Ja no té vigor per parlar, les últimes paraules foren: sem...pre, sem...pre, sem...pre, i es posà trist perquè no li sortia la resta.
Ara dorm serè. Nosaltres no volem que pateixi. Déu estima l'home i el metge té mitjans per no fer-lo patir... Beneïda sigui la ciència!
Va morir el dia 2 de desembre de 1988. Va ser enterrat a Bellvei, el poble on havia exercit el seu ministeri, ja que volia quedar-se amb els seus feligresos.

Rosa Juncadella

sábado, 5 de junio de 2010

ALMA REDONDA

Alma redonda, vuelo lejano
no intentes entender,
solo deja el agua brotar, acariciando tu mano.
Alma redonda, sol de estaño
siente la espuma, inundando tu espacio.
Alma redonda, arena flotando
no quieras saber y cierra los ojos
respira soñando.
Alma redonda, sabor salado
fruta del mar, no quieras vencer,
ya has ganado.
Alma redonda, trepa al árbol
oye la brisa que corre a tu lado,
qué más da a donde irá, solo siéntela.
Alma redonda, no hay razón,
qué más importa,
solo, tú y yo.

Eva Bonet.13/04/2010

LIBERTAD

He venido al mundo en un paraje montañoso, rodeado de arbustos que nacían por doquier, a su antojo, sin ningún tipo de reglas inventadas por no sé quién. Antes de nacer todo era quietud, un absoluto silencio. Me abro camino en el resquicio de aquella roca. Empieza mí vida, originando un murmullo suave, relajante.
Naciendo del centro de la tierra, con fuerza desgarradora salgo de sus entrañas. Precipitadamente me deslizo de peña en peña. Soy libre como el viento que atraviesa continentes, no reconociendo fronteras. ¡Fronteras! ¿Qué son fronteras? No entiendo ese lenguaje, me suenan banas estas palabras inventadas por el hombre donde solo priman  intereses. Yo marco mis senderos. Me deslizo por las peñas dando saltos y cabriolas. Cuando encuentro una meseta me relajo, formo lo que el hombre ha denominado un lago. ¡Qué lo llamen como quieran! Yo solo estoy descansando, bajando después por esos terrenos abruptos.
Sorteando vericuetos, a lo largo del camino voy formando bellas fuentes para que los caminantes que osen andar los caminos renueven sus energías. Yo continúo mi descenso sorteando bellos lugares que voy encontrando a mi paso. Soy así de caprichosa, por algo he nacido libre como aquella águila real que vuela majestuosa, con sus alas desplegadas, atravesando los cielos. A veces desaparezco como si invisible fuera. Me filtro por cualquier rendija y como por arte de magia reaparezco por cualquier parte a lo largo del camino.
He tenido visitantes, son pequeños riachuelos pero no por ser pequeños dejan de ser importantes. De ellos mi sed he saciado, han sido mi alimento. Seguramente, sin ellos hubiera perecido, la tierra me hubiera absorbido como una esponja sedienta. Voy repartiendo maná como aquel maná que un día cayó en aquel desierto alimentando al hambriento.
Por fin, este largo camino que dio a luz la montaña está llegando al final  cumpliendo su cometido. He sido tan generosa que he alimentando a la fauna, dado vida a los bosques, regando las secas campiñas, las vegas de los poblados, regalando agua fresca al caminante sediento. La misión que me ha traído, satisfactoriamente cumplida. Desembocaré en el mar, me adentraré en algún océano donde quedaré absorbida, pero me queda consuelo: allá, en la alta montaña, el agua seguirá manando clara, limpia, pura y fresca para seguir alimentando a esta humanidad sedienta. 
 
AGUSTÍN RUEDA. 27/12/2009  

viernes, 4 de junio de 2010

NO ES CASUALIDAD


Amor desinteresado, adivino
en tus ojos entornados
mientras duermes en silencio.
Yo, guardián de tus ilusiones,
siento celos de tus sueños.

Suaves caricias imploran mis pensamientos,
observo los suaves aleteos de tus pestañas
como la mariposa al llegar al punto de la culminación
al extender sus alas al más bello de los sentidos.

Tus ojos son caricias.
A veces me pregunto si la suerte de tenerte
es fruto de la casualidad o del destino.
Tus ojos se abren.

Acariciando con pasión,
entre tus manos mis cabellos, mi cuerpo se estremece.
No es casualidad, no es el destino,
simplemente es amor.


Tessa Mas. 8/3/2010

jueves, 3 de junio de 2010

RECORDS DE L'ESCOLA


Audiovisual realitzat per l'Anton Millàs presentant el seu poema Records de l'escola

VIVENCIAS

Yo no me fui de picos pardos en la mañana del 25 de febrero del corriente año de 2010. En la mañana del 25 de febrero de 2010, a eso de las 12,30, después de despedirme de los amigos del Messenger, cerraba mi ordenador y salía con mi esposa hacia el Centro Médico de la Seguridad Social de Martorell, para saber el resultado de la biopsia que le había sido practicada semanas atrás, por un tumor de mama.

Llegados a la consulta, mientras ella era atendida por el médico, yo, en la sala de espera, preso de un gran nerviosismo, me sentía tan mal que decidí para tranquilizarme salir al exterior a respirar el aire fresco. Estaba así procurando relajarme, cuando vi salir por la puerta del hospital a una mujer joven que venía hablando por su teléfono móvil. Llegó hasta donde yo estaba y se paró a hablar allí, junto a mí. La tenía tan cerca que yo, aún sin querer oír lo que ella decía, me enteraba de toda su conversación. Al parecer, había ido al hospital por el mismo motivo que mi esposa y en aquel momento le estaría contando a algún ser querido que los resultados de su exploración oncológica habían sido buenos y esperanzadores. De repente, estando en ese punto, súbitamente cortó la conversación, cerró el móvil y se puso a llorar apoyada en la pared. Yo oía sus sollozos y me sentía conmovido, sin saber qué hacer; después de unos minutos así ella se volvió y cruzamos la mirada, le hablé balbuceando torpemente, lo que se suele decir en estos casos: le dije que todo iba a ir bien, que no se desanimara, etc...

Y entonces ella me contó que le habían detectado varios tumores (en su garganta había señales de una traqueotomía) y mientras me contaba cosas, sacó un cigarrillo y me pidió fuego. Le dije que no, que  hacía ya años que yo no fumaba, que lo había dejado y que, por su propio bien, ella debería hacer un esfuerzo para dejarlo.
Me contó que hablaba con su madre por el móvil; que su marido la había abandonado hacía pocos días y que se encontraba sola con dos niñas de corta edad. Estuvimos así un rato; ella hablaba y yo la escuchaba. Y yo no sabía qué hacer porque ella seguía hecha un mar de lágrimas.
 
De pronto, inesperadamente, me tendió los brazos y me abrazó largamente; me dio un beso al tiempo que me decía que se marchaba, que iba a tomarse algo fuerte para olvidar. Y antes de que yo reaccionase, la vi bajar apresuradamente por las escalinatas del hospital, perdiéndose rumbo a no sé donde.

Al rato salió mi mujer del hospital, con la buena noticia de que el resultado de su biopsia había sido negativo y que el médico la había citado de nuevo para dentro de seis meses.

Al mirarme a la cara me vio los ojos llorosos y me preguntó qué me pasaba y yo le conté el drama del que había sido testigo una escasa media hora antes...

Miguel Ramos

RECORD

Fantàstic record que ens ha fet l'Eva.
Gràcies!!

viernes, 14 de mayo de 2010

DIADA DE SANT JORDI, ELS AUTORS DE PALLEJÀ AL CASTELL


EN LA NOCHE ESTRELLADA

En la noche estrellada de luna nueva,
mi niña dormida, relucientes estrellas la miran y observan.
Los rayos penetran, por los porticones
de su ventana entre abierta.
Su carita de ángel desprende destellos de color de rosa.
Sueña que te sueña, mi niñita sueña
que mamá despierta velara por ella.
Al llegar el alba, mi niña despierta
me busca, me mira, la miro,
de su tierna boquita, florece una mueca.
La estrecho en mis brazos, se acurruca en mi pecho,
me sigue mirando, me busca, encuentra mis senos,
me agarra, succiona. Al final me suelta, está satisfecha,
se queda dormida. El alba se aleja.
Cierro la ventana que estaba entreabierta.
Con el nuevo día, mi niña despierta.
En el bello jardín que da a la ventana
los jilgueros traviesos alborotan y cantan.
Mi niña atenta, escucha, se exclama, me llama.
Dejo mis quehaceres, me dedico a ella.
Cambio sus pañales, la abrazo, beso sus mejillas,
ella es mi vida, soy la vida de ella. La alimento de nuevo
sonríe feliz. La vida es bella.
 
A. RUEDA  24  /  2  /  2010

LA MARE

És joveneta,
gairebé 90 anys,
ossos adolorits i cansats
són cicatrius d’una vida,
una rosa jo hi veig.

Al món em va portar
amb dolor i patiment
i ella va dir: és el meu fill, és el meu jardí.
90 roses té el jardí.

La seva vida dura va ser,
mals temps, mala època, va patir
temps de guerra i postguerra,
treball a la fàbrica i al camp
i a la llar tenir cura.

Amor de mare,
mai una queixa, mai un lament.

Plorant en silenci alguna vegada la veia,
què passa, mare? Preguntava.
Ella res em deia.
Mes jo sabia el que passava,
de la llar no era mestressa, minyona era.

Anys i anys com a mare em va cuidar.
Ara que velleta ja està,
jo de pare li vull fer.

Per aquell que ho desconeix,
Josepa es diu,
els amics Pepeta li diuen
i jo, el seu fill, Pepa li dic.

Gràcies, mare.

Anton Millàs

LOS NOMBRES DE MIS 6 NIETOS (Jacob, Erika, Sara, Claudia, Andrea y Bruno)

Seis son mis nietos.
Al primero
Jacob le pusieron.
Así se llama su padre,
su bisabuelo y cuando tenga un hijo,
le dirá su mujer, ¿Cómo le ponemos?
Y él dirá: Como yo,
como mi padre y como mi bisabuelo.
Este es el nacimiento de mi primer nieto,
y el nombre que le pusieron.

La segunda fue una niña.
Erika le dijeron.
No sé de donde sacaron
ese nombre
que a mí me costó aprenderlo.

Luego vino Sara,
un nombre cortito.
Se lo pusieron sus padres
porque les pareció bonito.

La cuarta fue Claudia.
Otro nombre que no es de la familia.
Pues cuando sus hermanas se enfadan
le llaman Claudita.

La quinta fue Andrea.
No sé de donde lo sacaron.
Yo creo que en la radio lo escucharon
Ellos esperaban un niño
para ponerle Adrián
pero vino una niña y tuvieron que cambiar
Andrea le pusieron
y bien bonito que está.

Y para terminar con los nombres
nació el más pequeño que Bruno le llamaron.
Todos fueron los nombres
que sus padres desearon.

Aquí termina la historia de mis seis nietos  
y los nombres que sus padres les pusieron.
Para mí son los nombres más bonitos del mundo entero. 


ISABEL MILLA

MES DE MAYO

Años maravillosos que viví en mi tierra.En la primera quincena de mayo, en plena primavera, en el aroma se mezcla el olor a hierba recién cortada, a cal, a claveles, geranios, a patatas frescas que arrancaban en el mismo mes. Estos olores se unían después con los de los guisos de patatas con almejas. A mí, aquellos olores no se me olvidan.
Los caleros venían de otros pueblos. Me acuerdo que a primeros de mayo iban por las calles vendiendo con los burros cargados de cal viva en unos serones esparteros. Mi madre salía a la puerta de la calle y les compraba. Tenía  en el corral una tinaja alfarera, ponía los terrones de cal en la tinaja y el agua y de momento empezaba a hervir y a   dar unos borbotones. A mí me gustaba observarlo pero había que tener cuidado porque quemaba. Cuando se enfriaba, ya podías encalar o blanquear la casa como decíamos nosotros.
En el mes de mayo, como eran los días más largos, se aprovechaba para blanquear la casa y las fachadas. Mi   madre, en el patio, tenía macetas de claveles y geranios y  daba gloria de verlos tan floridos, con las plantas tan verdes y rojas como el mes de mayo lo requiere, sobre las paredes tan blancas.

¡Ay Lora, Lora del Rió!
En  donde la cal rebrilla
y anuncia con señorío
que es Eulalia de Setefilla
y de esta villa.

EULALIA MILLA