EL DRAC

Faré un viatge.
Un viatge que no serà normal ni habitual, ni tan sols racional.
Viatjaré a través del temps, passaré pel cel, sortiré a l'espai,
faré la volta al sol, em cremaré amb els seus raigs i entraré en el seu nucli.
Absorbiré com energia tots els seus components i em convertiré en pluja brillant.
Sortiré de la Via Làctia, exploraré estrelles llunyanes,
adquiriré experiència, maduraré dins el més intens dels silencis,
entraré en un forat negre per convertir-me en drac, trauré foc per la gola,
rugiré en sortir a l'altre extrem de l'univers.
Em fondré amb els astres i les seves constel·lacions.
Estimaré Venus, lluitaré amb Mart, correré amb Mercuri,
reptaré Saturn, passejaré pels seus anells, lloaré Júpiter,
nedaré amb Neptú.

M’alimentaré del xai,
jauré amb Gèminis,
lluitaré amb Taure,
muntaré Sagitari i amb la seva fletxa derrotaré Lleó.
Em mofaré de Virgo,
massacraré l’Escorpí,
ofegaré Peixos, em passejaré amb Aquari
i, en les albors de l’aurora boreal, tornaré al cel.

Descansaré als núvols i baixaré a la terra,
visitaré els turons del món,
enfonsaré les muntanyes,
esclavitzaré els homes,
menjaré les seves entranyes,
seré el seu horror i el pitjor dels càstigs
perquè ells han de ser al meu servei.

Perquè jo sóc el drac,
aquell que cobreix els teus somnis amb foscos records,
amb suors nocturnes,
amb els teus més obscurs desitjos
i de la major malenconia.
Jo sóc el teu pitjor malson.

Sóc el drac,
matar-te vull i, si no, la teva ànima desitjo,
però alhora un tribut acceptaré. Que amb sang pagaràs
i així la meva set calmaràs,
donzella verge, de bellesa torbadora servirà,
per als meus capritxos complir i la teva vida,
continuar deixant-te seguir.

Arriba el dia,
el moment s'acosta,
ja sento el guirigall,
semblen, fins i tot contents,
il·lusos, aquests humans, que em creuen tan sols una mica amansat.
Descansant sols em trobo, del meu llarg vol per l'espai.
De moment em val,
compliré amb la meva part.
Llueix el sol amb esplendor, obro les meves escates a la seva calor,
mandra em fa tan sols haver de caminar.

Però no entenc aquesta discussió.
Ara sento crits a l'exterior.
Potser la dama es resisteixi, infeliç,
de res li servirà, ja que segur que la penso matar.

Estrany vestit porta la dama, brillant reflex,
no puc veure-li la cara.
Una ploma llueix en el seu cap, capa blanca li cobreix l'esquena,
cos de metall, sembla plata.
Res suficient la protegeix
perquè penso donar-li una bona llançada amb les meves urpes.
Magnífic cavall el que munta,
potser el deixi viure, si ella sola em sacia.

Aquí estic, doncs,
disposat a mostrar-me davant d'aquests ineptes,
inútils vides, útils animals.

Al sol mostraré tot el meu esplendor i així produiré major temor.
La brisa em saluda, els victors m'envolten, s'alegren,
per fi, descobreixen qui és el seu senyor.
Sí, perquè jo sóc el drac.


Mes, què succeeix?
I aquest dolor? D'on surt tant clam?
Què penja del meu cor? Què travessa la meva pell?
Ferit estic. Com és possible?
La dama surt corrents cap a mi, movent la seva cotilla,
cridant a més no poder: “maleït” - em diu,
no és dona, cavaller, més aviat.
I el seu cos de metall,
armadura forjada, amb capa guardonada,
travessa de nou el meu coll una altra vegada amb la seva llança.
Ferit estic, em moriré.

“Jo sóc el drac,
jo sóc el drac,
jo... jo... sóc... el drac”.

Al terra derrotat, amb el seu enorme cos empalat,
mana la seva sang ardent, que rega la terra complaent.
Un roser brolla en el lloc. El mal ha acabat.

Eva