SEMPRE T’ESPERO

Jo t'estava esperant.

A l’hivern acostant-se la primavera,

l’onzena setmana de l’any,

fent-li un pols al temps

per sobre de tot l’estimable.

Jo t’estava esperant.

A l’abecedari, a la lletra onzena.

Al passadís darrere els teus passos,

a les tardes de jugar a pilota o

tapat sota la manteta del llitet.

Jo t’estava esperant.

Amb les presses del temps que marxa,

per fer-te un comentari molt agraït,

esperant les notes aprovades a l’escola,

envoltat del teu somriure sincer

quan puges a dalt dels cavallets.

Jo t’estava esperant.

Amb la teva llum i la teva ombra,

quan la pluja para i apareix molla,

amb el ressorgir de la teva primavera,

amb la dignitat que tens, de bon viatger,

amb la carícia d’un petó a l’orella.

Jo t’estava esperant i t’esperaré.

Quan es facin grocs els colors de la tardor

a sobre el penya-segat dels records.

Quan els meus ulls estiguin més apagats.

La pell es torni fosca, faci fum la memòria

i els ossos es facin sorra.

Jo t’esperaré

per donar-te la meva última abraçada

abans que m’arribi l’abraçada de la mort.

Lara Pi