La iaia Trini és una iaia molt diferent del que es podria esperar d’una iaia. Té molta energia i sempre està a punt per anar a córrer aventures amb el seu nét Joan. I és que la iaia Trini és molt especial.
Avui s`ha aixecat molt il•lusionada per un somni que ha tingut aquesta nit.
Ha anat a despertar en Joan per explicar-li .
En Joan té quatre anys i s’estima molt la seva iaia i sap que quan el desperta, és que té una sorpresa per a ell.
- Joan, no saps quin somni més interessant he tingut aquesta nit. El podem fer realitat. Què et sembla?
En Joan s’ha assegut al llit per escoltar el que li vol proposar la iaia. Avui comença les vacances de l’ escola.
-He somniat que anàvem amb vaixell de vela fins a una illa on hi havia moltes tortugues.
- Vols que fem un viatge a veure si trobem l’illa?
En Joan va obrir uns ulls com a taronges i es va posar a saltar sobre el llit.
-Sí, iaia, sí, anem-hi, anem-hi!
Mentre que en Joan es vestia, la iaia Trini va agafar una bossa, va posar algunes coses imprescindibles per un viatge (roba i sabates de recanvi, gorres, binocles, uns xiulets, una cantimplora amb aigua fresqueta, algunes llaminadures i la manteta d’en Joan que, tot i que té quatre anys i ja és gran, li agrada portar-la a tot arreu).
-Iaia, que ja estàs?
Va cridar en Joan tot emocionat , perquè quan la seva iaia li diu d’anar a algun lloc, sempre és per viure una aventura.
-Sí, príncep, som-hi!
La iaia Trini sempre anomena príncep en Joan, l’estima moltíssim i per a ella en Joan és el seu príncep.
Van pujar al cotxe i es van dirigir cap al port on els esperava el capità en el seu vaixell de vela.
El capità és una noia molt valenta i divertida, es diu Gemma i en Joan sempre s’ho passa d’allò més bé amb ella.
La Gemma li explica unes històries fantàstiques de tots els llocs que han visitat ella i la iaia Trini, i també les aventures que han viscut a bord del vaixell, i les explica tant bé que en Joan s’imagina que també hi és.
Quan van arribar al port, tot estava preparat per salpar, es varen posar l’armilla salvavides (sempre s’ha de ser previngut) i el vaixell va començar a solcar les aigües. Fora del port van desplegar les veles i es van embarcar (mai millor dit) en busca d’una nova aventura.
Ja portaven dos dies navegant amb una mar molt calmada i un cel molt blau quan en Joan, mirant pels seus prismàtics va veure una illa no gaire lluny .
-Una illa, una illa!
-Molt bé, príncep!
La Gemma immediatament va posar rumb en la direcció que en Joan assenyalava.
Molt aviat eren trepitjant la sorra de la platja, una sorra molt blanca i calenteta i encara que feia molt de sol no cremava gens els peus.
Quina illa més bonica. Era plena de palmeres, plantes i flors de molts colors. També hi havia uns ocells molt interessants. En Joan no els havia vist mai, tenien unes plomes de color verd i carbassa amb el bec molt gran de color vermell i caminaven per la sorra fent uns saltets molt divertits, i amb les seves cues llargues semblava que escombraven la sorra.
Després de fer un cop d’ull a la platja, van tornar al vaixell a buscar algunes coses per fer l’estada més còmoda: les ulleres i les aletes per bussejar, una pilota, un sabre per tallar la vegetació i fer-se pas, les llaminadures, que n’havien fet una bona previsió i quatre coses més i es van preparar per passar-hi el dia i potser la nit també.
Un cop ho van tenir tot organitzat, van endinsar-se en el que semblava un caminet i després d’una bona estona caminant, van arribar a una clariana on hi havia un llac petit al qual arribava l’aigua d’una cascada que baixava per una paret de roques molt alta envoltada d’una vegetació plena de flors de colors molt vius, i un arc de Sant Martí preciós, semblava que li feia de diadema. L’arc de Sant Martí tenia els colors més macos que mai havien vist. I mirant embadalits aquell lloc no es van adonar que els estaven vigilant.
-Què us sembla si ens banyem? Estem molt acalorats després de la caminada.
-Sí, sí, quina bona idea!
La Gemma i en Joan es van començar a treure la roba. Eren molt previsors i a sota ja portaven els banyadors, per si un cas.
Es van ficar a dins de l’aigua, que era molt transparent, i es veia el fons com si fos un mirall, l’aigua era temperada i no tenien gens de fred.
El llac no era gens fondo i en Joan no tenia por perquè nedava molt bé. Va aguantar la respiració, va ficar el cap a dins de l’aigua i amb les seves ulleres de bussejar ben col•locades per poder mirar bé els fons va veure que les pedres eren de molts colors, i va pensar que aquella illa tenia els colors més bonics que havia vist mai i es va sentir molt feliç.
La iaia Trini i la Gemma també s’ho passaven molt bé nedant i jugant tots tres.
Quan van decidir que ja era hora de tornar a la platja per fer el dinar, es van adonar que no sabien per on era el camí. La vegetació els havia barrat el pas.
Van agafar els xiulets i els van fer sonar. Uns ocells que estaven bevent aigua van enlairar el vol molt espantats, i és que els pobrets no havien sentit mai aquell soroll tan fort .
-Mireu cap allí.
- Les branques d’aquell matoll es belluguen..
Efectivament, de darrere del matoll van aparèixer unes persones molt baixetes amb les cares pintades d’uns colors molt lluents, al cap hi portaven corones de flors i plomes semblants a les del ocell que havien vist a la platja i uns collarets fets de les pedres del fons del llac.
-Què feu en la nostra illa?
Els van dir els desconeguts.
La iaia Trini es va presentar. És el primer que s’ha de fer quan coneixes algú i també a en Joan i la Gemma, i els va explicar que anaven buscant una illa on poder veure tortugues .
Les persones baixetes eres els habitants de l’illa. Gairebé no rebien visites, per la qual cosa estaven molt contents de veure’ls.
-Aquí hi tenim quasi de tot, i de tortugues no ens en manquen, és més, aquesta nit han de sortir dels seus ous les cries de tortuga. Si us voleu quedar amb nosaltres us les ensenyarem.
En Joan, la iaia Trini i la Gemma estaven entusiasmats. No s’ho podien creure. Quina il•lusió veure com neixen les tortugues.
Van acceptar la invitació i tots plegats van fer un bon sopar i de postres van compartir les llaminadures que encara els quedaven i aquelles persones baixetes que mai no n’havien menjat les van trobar d’allò més bones. És clar que les llaminadures són molt bones.
A mitjanit la sorra va començar a bellugar, tots estaven sorpresos i nerviosos, no sabien què passava. De sobte per entremig de la sorra van anar apareixent uns capets petits, molt petits, amb uns ullets tancats i unes closques també molt petites. Eren les tortugues que naixien. Tots estaven bocabadats, les tortuguetes es veien perfectament perquè era nit de lluna plena i la platja estava molt ben il•luminada, els estels brillaven intensament, semblava que ho feien expressament perquè les tortuguetes trobessin el camí cap a la mar.
Algunes tortuguetes es despistaven i en Joan i tots els que eren a la platja les ajudaven a arribar a l’aigua agafant-les molt suaument per no fer-los mal .
-Quina nit!
Això sí que és una aventura!
Tots van estar d’acord amb aquest comentari i van riure. Quan totes les tortuguetes van estar al mar, ja s’havia fet de dia i la iaia Trini, en Joan i la Gemma es van acomiadar de les persones baixetes, van pujar al vaixell i es van dirigir cap a casa, no sense abans dir els tres a l’hora:
-A reveure, l’any que bé tornarem!
-No us oblideu de portar-nos llaminadures, sisplau!
-I tant, no ens en oblidarem pas!
En Joan se’n va anar al llit del seu camarot, estava molt cansat i es va adormir de seguida amb un somriure d’orella a orella.
La iaia Trini i la Gemma van tirar l’àncora i amb el moviment suau de les ones també es van adormir i tots tres estaven molt satisfets i dormint, van tenir uns somnis meravellosos després de la seva gran aventura.
M.N.Prats. 24/2/2010
