viernes, 14 de mayo de 2010

DIADA DE SANT JORDI, ELS AUTORS DE PALLEJÀ AL CASTELL


EN LA NOCHE ESTRELLADA

En la noche estrellada de luna nueva,
mi niña dormida, relucientes estrellas la miran y observan.
Los rayos penetran, por los porticones
de su ventana entre abierta.
Su carita de ángel desprende destellos de color de rosa.
Sueña que te sueña, mi niñita sueña
que mamá despierta velara por ella.
Al llegar el alba, mi niña despierta
me busca, me mira, la miro,
de su tierna boquita, florece una mueca.
La estrecho en mis brazos, se acurruca en mi pecho,
me sigue mirando, me busca, encuentra mis senos,
me agarra, succiona. Al final me suelta, está satisfecha,
se queda dormida. El alba se aleja.
Cierro la ventana que estaba entreabierta.
Con el nuevo día, mi niña despierta.
En el bello jardín que da a la ventana
los jilgueros traviesos alborotan y cantan.
Mi niña atenta, escucha, se exclama, me llama.
Dejo mis quehaceres, me dedico a ella.
Cambio sus pañales, la abrazo, beso sus mejillas,
ella es mi vida, soy la vida de ella. La alimento de nuevo
sonríe feliz. La vida es bella.
 
A. RUEDA  24  /  2  /  2010

LA MARE

És joveneta,
gairebé 90 anys,
ossos adolorits i cansats
són cicatrius d’una vida,
una rosa jo hi veig.

Al món em va portar
amb dolor i patiment
i ella va dir: és el meu fill, és el meu jardí.
90 roses té el jardí.

La seva vida dura va ser,
mals temps, mala època, va patir
temps de guerra i postguerra,
treball a la fàbrica i al camp
i a la llar tenir cura.

Amor de mare,
mai una queixa, mai un lament.

Plorant en silenci alguna vegada la veia,
què passa, mare? Preguntava.
Ella res em deia.
Mes jo sabia el que passava,
de la llar no era mestressa, minyona era.

Anys i anys com a mare em va cuidar.
Ara que velleta ja està,
jo de pare li vull fer.

Per aquell que ho desconeix,
Josepa es diu,
els amics Pepeta li diuen
i jo, el seu fill, Pepa li dic.

Gràcies, mare.

Anton Millàs

LOS NOMBRES DE MIS 6 NIETOS (Jacob, Erika, Sara, Claudia, Andrea y Bruno)

Seis son mis nietos.
Al primero
Jacob le pusieron.
Así se llama su padre,
su bisabuelo y cuando tenga un hijo,
le dirá su mujer, ¿Cómo le ponemos?
Y él dirá: Como yo,
como mi padre y como mi bisabuelo.
Este es el nacimiento de mi primer nieto,
y el nombre que le pusieron.

La segunda fue una niña.
Erika le dijeron.
No sé de donde sacaron
ese nombre
que a mí me costó aprenderlo.

Luego vino Sara,
un nombre cortito.
Se lo pusieron sus padres
porque les pareció bonito.

La cuarta fue Claudia.
Otro nombre que no es de la familia.
Pues cuando sus hermanas se enfadan
le llaman Claudita.

La quinta fue Andrea.
No sé de donde lo sacaron.
Yo creo que en la radio lo escucharon
Ellos esperaban un niño
para ponerle Adrián
pero vino una niña y tuvieron que cambiar
Andrea le pusieron
y bien bonito que está.

Y para terminar con los nombres
nació el más pequeño que Bruno le llamaron.
Todos fueron los nombres
que sus padres desearon.

Aquí termina la historia de mis seis nietos  
y los nombres que sus padres les pusieron.
Para mí son los nombres más bonitos del mundo entero. 


ISABEL MILLA

MES DE MAYO

Años maravillosos que viví en mi tierra.En la primera quincena de mayo, en plena primavera, en el aroma se mezcla el olor a hierba recién cortada, a cal, a claveles, geranios, a patatas frescas que arrancaban en el mismo mes. Estos olores se unían después con los de los guisos de patatas con almejas. A mí, aquellos olores no se me olvidan.
Los caleros venían de otros pueblos. Me acuerdo que a primeros de mayo iban por las calles vendiendo con los burros cargados de cal viva en unos serones esparteros. Mi madre salía a la puerta de la calle y les compraba. Tenía  en el corral una tinaja alfarera, ponía los terrones de cal en la tinaja y el agua y de momento empezaba a hervir y a   dar unos borbotones. A mí me gustaba observarlo pero había que tener cuidado porque quemaba. Cuando se enfriaba, ya podías encalar o blanquear la casa como decíamos nosotros.
En el mes de mayo, como eran los días más largos, se aprovechaba para blanquear la casa y las fachadas. Mi   madre, en el patio, tenía macetas de claveles y geranios y  daba gloria de verlos tan floridos, con las plantas tan verdes y rojas como el mes de mayo lo requiere, sobre las paredes tan blancas.

¡Ay Lora, Lora del Rió!
En  donde la cal rebrilla
y anuncia con señorío
que es Eulalia de Setefilla
y de esta villa.

EULALIA MILLA

LUGARES

Existen lugares que esperan al hombre en su penumbra,
lugares cargados de paciencia.
El tiempo sometido
a  presencias tejidas con ovillos interminables.

Sueños que miran esos lugares,
el despertador vital del camino por sembrar.
Nubes de alegría techan esos lugares
que esperan en alacenas
la lluvia fructífera que regará las almas.

Lugares, preludio de sueños,
del saberse hacía alguna parte.

Blanco resplandor de lino,
maletas cargadas de olvidos.

Lugares esperan la llegada
de prometedores viajes.
Férreas estaciones o el mar,
aromas de bienestar envolviendo el paisaje
y  la confirmación de alguna verdad.
Un billete sucio en cualquier estación
fue promesa algún día
quiso ser aljibe de agua verde,
trayectos zozobrar.

Lugares escritos,
perfumados de rosas
y el sol que ilumina,
perdida el alma entre líneas,
a  todo errante que desea
saber algo más de su vida.

Lugares vacíos que esperan tu verdad.

Teresa  Riera

ROSA FLAMEJADA

Rosa flamejada, cor al jardí del meu cos.
Ple d’il•lusions per aconseguir la pau,
jo valent  m’hi vaig aventurar.
Ara visc amb l’angoixa de no tornar.
L’enemic armat, mai saps d’on sortirà
mes jo en llibertat o dins l’amagatall,
somniaré tornant-te a mirar .
Si visc, tornaré amb la meva amada;
si no visc, tu em somniaràs a mi.
Em trobaràs en el crepuscle de la nit
o en la brisa de la matinada fresca i clara,
a l’herba de les vores del camí
que un dia junts vam trepitjar,
a les branques verdes de molts arbres,
a l’escuma de les onades de la mar
i a l’aigua clara dels rierols,
al remolí del vent, i a la rosada del prat,
al caliu de les brases i al fum del foc.
I si més no els estels del cel i la claror del sol.
I aquesta Rosa flamejada
per sempre brillarà en el meu jardí,
viva dins del cor de l’un i l’altre
ens podrem tornar a besar
i una nova flama, en nostra amor fluirà.

Lara Pi

COMENÇAMENT

A partir del temps, deixo que flueixi dins meu tota la meva vida,
de forma relaxada, amb el caminar tranquil de qui ha trepitjat ja alguns sots, ha ensopegat i ha caigut.

Amb alguns morats encara frescos i altres ja llunyans,
brandint les meves cicatrius com a escut, sentint-me més immune, però sense oblidar el principi, i amb l’esperança de no arribar massa aviat al final.

Buidant el sac de les fútils passions i alleugerint l’esquena de pesades rancúnies.

Aixecant un somriure discret, tímid i sincer, fresca tonalitat que cobreix els rostres dels que ja dormen sense mal sons,
dels que van deixar de jutjar i donar consells,
dels que van guanyar rendint-se als seus desitjos.

I encara i així continua la meva convicció de seguir somiant en un món per a tots agradable, sent el cinisme sols una màscara a vegades usada per continuar vivint.

Sóc un començament, sempre sóc un començament.

Eva

EL PETÓ

Torronet de sucre,
gerreta de mel,
les coses més dolces
és el meu bebè.

La seva careta
Demana, callada,
que ompli de petons
ses galtes rosades.

Amb somriure franc
i tendra abraçada
em dóna les gràcies
per aquesta besada.

M.N.Prats