LA MARE

És joveneta,
gairebé 90 anys,
ossos adolorits i cansats
són cicatrius d’una vida,
una rosa jo hi veig.

Al món em va portar
amb dolor i patiment
i ella va dir: és el meu fill, és el meu jardí.
90 roses té el jardí.

La seva vida dura va ser,
mals temps, mala època, va patir
temps de guerra i postguerra,
treball a la fàbrica i al camp
i a la llar tenir cura.

Amor de mare,
mai una queixa, mai un lament.

Plorant en silenci alguna vegada la veia,
què passa, mare? Preguntava.
Ella res em deia.
Mes jo sabia el que passava,
de la llar no era mestressa, minyona era.

Anys i anys com a mare em va cuidar.
Ara que velleta ja està,
jo de pare li vull fer.

Per aquell que ho desconeix,
Josepa es diu,
els amics Pepeta li diuen
i jo, el seu fill, Pepa li dic.

Gràcies, mare.

Anton Millàs