viernes, 30 de octubre de 2009

EL CEMENTIRI ANTIC DE PALLEJÀ


Tinc el sa costum de visitar el cementiri de Pallejà a la diada de Tots Sants, dia en què també es commemora la festa dels fidels difunts. En el transcurs de la meva visita, faig una pregària per totes les persones que hi ha enterrades. També, amb el cor ben trist, hi vaig les dates d’enterrament del nostres familiars i dels amics o amigues més íntims.

Avui he entrat a visitar-lo, per fer-ne una descripció i un breu comentari.
En el seu entorn exterior hi ha un parc amb gespa molt ben cultivada, uns bancs per descansar o també  per meditar i uns jardinets amb flors a l’entorn de la reixa d’entrada. A la part de dins contemplo uns xiprers, dos  panteons i diversos pisos de nínxols, alguns carregats de  flors; també hi ha corones dipositades a honor dels difunts més recents. Les làpides porten el nom i cognoms de les famílies respectives i algun que altre retrat seguit de creus, imatges i objectes que poden ser referents als difunts que hi descansen. 

Jo anava pensant: “Els xiprers són signe d’acolliment i ens obren a l’infinit. Els rams de flors - que en cert punt fan impressió d’exposició, tot i que respecto el sentit i l’emoció amb què les dipositen familiars i amics - ben aviat espanseixen i s’assequen”. Us dic amb tota franquesa que el que m’ha captat més l’atenció són els retrats amb els noms corresponents. A mi, em queden molt gravades les fesomies de les persones que fan vida en el nostre poble i la bona relació que he tingut amb elles, fins i tot en les salutacions en el passeig pel carrer, i m’agrada recordar els seus fets. També he descobert que hi ha difunts o difuntes que han mort fa poc temps i que no n’estava assabentada.

En asseure’m al banc del passeig, he començat a meditar que si tens fe no pots quedar-te amb la fredor de la caixa. Aquest és el motiu que em porta a recordar les persones en vida i amb els seus fets positius, tot esperant i desitjant que puguin gaudir d’una vida més feliç a l’infinit de Déu. 

martes, 20 de octubre de 2009

LA MAR




En la arena de la playa
escribí tu nombre un día.
Las olas se lo llevaron
la mar lo guarda dormido
y yo espero tu respuesta
con mi corazón herido.

Mar en calma, cálmame.
Vientos fríos me dominan.
Sobrevuelan mis sentidos
turbulencias vespertinas.

Mar brava, escúchame.
No golpees mi camino.
En la espuma de la roca
está escrito mi destino.

Allá por el horizonte,
donde la vista se pierde,
diviso un barquito blanco
donde la luna se mece.

Mar de noches estrelladas,
las estrellas juguetean
coqueteando en tus aguas
mientras tú las bamboleas.

Mar muerta, si lo consiguen,
porque inicios tienes ya,
residuos contaminantes
en tus entrañas están.

Si un día que mucho tarde
mi materia hay que guardar,
quiero dormir en silencio
en tu lecho de cristal.

Hoy la bruma te entristece,
no llores, que ya verás,
al levantar la mañana
el Sol te iluminará.

Manuela Llera Ramos

miércoles, 14 de octubre de 2009

LA FONT DEL “ CARINYO “

Han dit i està comprovat
que amb l’amor i la tendresa
molts de mals s’han curat,
amb el foc de l’abraçada
fugen dolors i ansietats.

Hi ha moments en la vida
que amb una forta abraçada
teixim llaços d’amistat
amb persones allunyades
que voldríem retrobar.

Succeeix moltes vegades,
que ens han mancat les paraules
per expressar un sentiment,
i un petó i una abraçada
han superat el nostre intent.

L’abraçada és confiança,
fortalesa i energia,
protecció i seguretat,
autoestima i remei
per ser feliç cada dia.

Qui no transforma amb afecte aquesta bella paraula que al català no existeix? “Carinyo”! És amor, és amistat, és tendresa? Quina fragància es respira amb els arbres i l’herbei! Els nostres ulls es fascinen contemplant la bella plaça i la font amb degoteig! i en el fons de les oïdes hi ressona el xiuxiueig del cant infinit d’ocells. El sol ens volia complaure amb la seva llum resplendent, mes no vingué a saludar-nos i crec que molt bé gaudia contemplant la nostra gent.

Rosa Juncadella. Caminada de la Gent Gran, 13 d’octubre de 2008

miércoles, 7 de octubre de 2009

HISTORIAS DE LA PUTA MILI




En el Regimiento de Infantería Barbastro 43, los quintos, los milicos, como dirían los latinoamericanos, pasaban hambre de varios tipos; el lector ya me entiende.
En el Regimiento de Infantería Barbastro 43, una tarde que el corneta tocó a paseo, el soldado andaluz Delfín Trigueros salió escopeteado del cuartel en dirección al pueblo. Iba cargado de buenas intenciones. Él tan solo quería ver, andar y tomarse unos vasitos de clarete en alguna de las tabernas. Por el camino, iba tarareando la canción de Perales: ....Y los domingos... a pelear hembras.....

Pero hete aquí que al pasar cerca de la Estación del Ferrocarril divisó una moza garrida, loçana e bien colorada, que diría el Arcipreste de Hita.
Pechaba la moza con un voluminoso equipaje; un voluminoso equipaje que a duras penas podía mover e iba arrastrándolo hacia el tren que la llevaría al pueblo más cercano, distante a 20 kilómetros.
Trigueros, al ver aquella odalisca tetuda y culona en tales apuros, no se lo pensó dos veces y se ofreció caballerosamente a ayudarla en aquel trance.

- Muchas gracias, soldado, por tu ayuda. Me llamo Conchita Puig.
- Delfín Trigueros, pa comete, perdón, pa servite.

Total: que en un santiamén, ya habían tomado asiento en el vagón, enzarzados en una animosa e íntima charla. Y hablaron durante tanto y tanto rato, que no se apercibieron de que el factor de la estación ya había dado vía libre al tren para salir. Se apercibieron de ello al sentir la brusca sacudida del tren al arrancar.
Viendo Trigueros, horrorizado, que el tren ya estaba cogiendo carrerilla, camino de Monzón, quiso tirarse por la ventanilla; pero la chica le tenía asida la mano....

- Quédate aquí conmigo. Cuando lleguemos a Monzón, tomas el tren de vuelta.
- Si, sí. ¡Cómo no! Claro que sí, Conchita... mmm… Dame un beso.....

Y así, entre besitos y arrumacos, se le pasó volando la tarde a Delfín.
De vuelta al cuartel, ya de noche cerrada, el centinela le echó el alto.

- ¡Alto ahí! Cabo de Guardia: avisa al Teniente. Dile que ha regresado Delfín, el desertor.



Salió el teniente Custodio, con cara de pantera sonámbula.

- ¿Quién vive?
- Lo que es por la presente, me figuro que vivo, mi teniente. Aquí se presenta el soldado Delfín Trigueros.

El teniente Custodio tenía muy mala leche. Desenvainó el sable y apuntando a la garganta de Delfín, le espetó,

- ¡Soldado: abróchate la bragueta del pantalón! ¿Cómo es que llegas a estas horas al cuartel, ein? ¿Ein?
- Verá usted, mi teniente... He conocido a una chavala; me enrollé tanto con ella que se me pasó la hora de regresar.
- ¡Ah! Con que esas tenemos, ¿eh? Y dime, ¿te la has tirado? ¿Sí o no?
- Pos no, mi teniente. Acababa de conocerla... Comprenderá usted...
- ¡Cabo de Guardia! -rugió el teniente Custodio- Arreste a este perdedor y enciérrelo en el calabozo. Y que mañana le rapen la cabeza al cero.

Y así fue como le dejaron la cabeza como una bola de billar. La primera y única vez que le cortaron el pelo al cero al soldado andaluz Delfín Trigueros.
Después de este episodio, recibió varias cartas apasionadas de Conchita Puig, pero él ya no le hizo el menor caso. Él tenía ya su novieta en Cataluña, que estaría esperando a que lo licenciaran, con la flor Edelweis oculta entre las páginas de un libro cualquiera.

MIGUEL RAMOS