ELISA

La neu, caient amb força, cobria fins el més petit racó del parc.
Tanta neu ha deixat un alè de pau inesperat i agradable.
Avui no l’he vist, però mentre la neu anava caient pensava en ella.
Una nena, ja una jove, amb el cabell llis i maco i mitjana cabellera.
Els ulls grans i actius, com pous en acabar la cascada d’aigua.
Els seus llargs braços em buscaven, els ditets prims i suaus em tocaven. Volia que l’acariciés i la besés i provocava un sentiment dolç de tendresa.
La seva abraçada és màgica, semblant a l’abraçada de les fades al bosc dels fullets.
Avui que la puresa s’ha perdut, ja que només es troba en edat molt primerenca.
Penso molt sincerament que Déu va crear aquestes criatures perquè ens adonem de tot el que ens estem perdent.
Deixem créixer els fills massa de pressa.
Veig que la mare la porta a passejar. Com m’agradaria treure-li la cadira de rodes i que tingués la capacitat de poder parlar amb ella.
Ets sol, bellesa, puresa i amor com la neu que avui cobreix el parc.
Ets tu, Elisa, preciosa.

Lara Pi