Perdudament, se m’està morint la vida.
Personatges de ficció, ficats dins de casa,
emplenant les absurdes hores buides.
Conscient que les hores perdudes
són irrecuperables.
Vull vendre les meves hores.
L’avorriment i l’angoixa em llencen al sofà.
Un cigarret darrere l’altre crema sol,
el vol de llaminadures i una beguda
s’escalfen a la tauleta.
El dies passen inexorables, un dia més,
un dia menys .
Va haver-hi un temps que, per seixanta minuts,
hagués donat la meitat de la meva vida.
Les hores perdudes no tenen sentit per mi.
Depressió. No.
Famèlic de rialles i de companya familiar.
Els records ballen sense parar, sentiments
magnificats i dispersos, activitat zero.
S’acosta la nit, sense esperança de dormir.
El sopar et deixa aletargat una estoneta; res.
Més llaminadures, més cigarrets al cendrer,
el sofà aguanta cada dia més pes.
La televisió, ferida fa anys, aguanta
l’empenta, de nit i de dia, i omple la casa
amb mormols, per la manca de companya.
Els espais de premsa rosa, o groga sense veu,
són una gran parafàsia de ximpleries.
Els canals de telenovel·les tots ignorats.
Las pel·lícules massa llargues. Zàping, doncs.
Les sèries totes, espanyoles, americanes i
fins i tot les australianes.
Quan algú pregunta “què fas, estàs bé?”
Li contesto, clarament:
“Estic matant el temps!”
Lara Pi
lunes, 19 de julio de 2010
jueves, 15 de julio de 2010
ODA AL SOSTÉN
Sobre pechos insólitos por inexistentes me han aparcado; me adhiero, porque la calidez de una piel niña, siempre es un fantástico regalo.
Como el margen eufórico de esa bella edad temprana; es tiempo que se enardece cambiante.
Hemos cambiado modelo y hechuras y en poco tiempo he caído en turgente océano blanco.
Al poco, me han insertado unos aros rompibles, como yuntas, taladrando tela y piel. Pero la línea es muy versátil y las elevo como espuma en pan con levadura.
Las blondas transparentes dejan ver colinas bronceadas y dos pétalos en terciopelo dibujados. Algún hipócrita subió manos a la cabeza por tanto descaro. Me han abierto por delante y unos pétalos enormes me remojan cada dos o tres horas; aunque molesto, siento una dulce sensación, manando de la piel, ahuecada, caliente y dura ¡Es reconfortante el tacto, cuando el fluido del fuego es sofocado!
He cambiado de talla; qué ideas inicuas, la mitad de mí es como prado de nata que rodea las cumbres, soy Wonderbra, nombre extranjero pero muy pícaro y perspicaz.
Un día fuimos a un lugar y regresamos de la guerra. ¡Cuánto se sufrió en la contienda! Dos pétalos remendados. Mi contacto molesta. A esta incoherencia tan cara le llaman cirugía estética.
Lucí espléndido, con el apogeo de dos lunas en primavera.
El tiempo inexorable, apaga nuestros delirios de eterna juventud.
Ha pasado el tiempo; hoy lloro mi falso contacto, no beberé mas el rocío de una de las montañas ¡Qué extraño! Una cúpula de algodón me ha dejado tuerto y la tibieza de la piel me llega coja.
Me han puesto un precioso lazo rosa; me adaptaré, pero ¿se adaptará ella a no ser montaña, siempre ladera?
Se adaptará a mis magníficos rasos, pero no gozará las transparencias, mis blondas ni mis bordados.
Lara Pi
Como el margen eufórico de esa bella edad temprana; es tiempo que se enardece cambiante.
Hemos cambiado modelo y hechuras y en poco tiempo he caído en turgente océano blanco.
Al poco, me han insertado unos aros rompibles, como yuntas, taladrando tela y piel. Pero la línea es muy versátil y las elevo como espuma en pan con levadura.
Las blondas transparentes dejan ver colinas bronceadas y dos pétalos en terciopelo dibujados. Algún hipócrita subió manos a la cabeza por tanto descaro. Me han abierto por delante y unos pétalos enormes me remojan cada dos o tres horas; aunque molesto, siento una dulce sensación, manando de la piel, ahuecada, caliente y dura ¡Es reconfortante el tacto, cuando el fluido del fuego es sofocado!
He cambiado de talla; qué ideas inicuas, la mitad de mí es como prado de nata que rodea las cumbres, soy Wonderbra, nombre extranjero pero muy pícaro y perspicaz.
Un día fuimos a un lugar y regresamos de la guerra. ¡Cuánto se sufrió en la contienda! Dos pétalos remendados. Mi contacto molesta. A esta incoherencia tan cara le llaman cirugía estética.
Lucí espléndido, con el apogeo de dos lunas en primavera.
El tiempo inexorable, apaga nuestros delirios de eterna juventud.
Ha pasado el tiempo; hoy lloro mi falso contacto, no beberé mas el rocío de una de las montañas ¡Qué extraño! Una cúpula de algodón me ha dejado tuerto y la tibieza de la piel me llega coja.
Me han puesto un precioso lazo rosa; me adaptaré, pero ¿se adaptará ella a no ser montaña, siempre ladera?
Se adaptará a mis magníficos rasos, pero no gozará las transparencias, mis blondas ni mis bordados.
Lara Pi
LA MESTRESSA DE CASA
A l’alba, el sumptuós gall vermell i daurat canta: “quiquiriquí!”
A la mestressa de casa li fa de despertador.
Es lleva, es renta, es pentina, per últim es posa el davantal i baixa al corral.
Els conillets es comencen a despertar, a dins la llodriguera.
La mestressa dóna de menjar als conills, a les gallines, al gos i al gat.
Treu les fulles mortes de les flors i rega les plantes, abans que cremi el matiner sol.
Prepara l’esmorzar, llet condensada amb infusió de malta torrada, el pa del dia abans torradet amb oli d’oliva i sucre, per al marit i per als nens, el crostó per ella també.
Amb somriure de plaer, mira la seva família, sentint-se com oreneta davant del niu.
Baixa cada dia a la plaça, a comprar per fer el menjar, amb el cistell i el paraigua si plou, o el vano per ventar-se si fa calor.
Las paradetes, amb fruites de colorins, les verdures fresques i verdes, un jardí; però ella comprarà els productes de temporada, res de capritx, ni malgastar.
Torna a casa, per fer el dinar amb els queviures que va comprar.
Quan tots marxen, després de dinar recull i frega, es fa el cafetó,
barrejat amb malta o xicoira que el cafè sol surt molt car.
A l’hora d’asseure’s treu d’una bossa unes agulles amb un jersei enganxat que està fent als nens, i després i si arriba la llana, gorra i bufanda; encara que no pugui anar-se’n a dormir en tota la nit.
Abans de les festes s’ha de pintar la cuina i el pati, perquè lluï preciós.
Perquè és tota una dona de casa, i no s’hi pot negar.
Ara, cinquanta anys més tard, a la residència de la tercera edat, la cadira de rodes la va jubilar.
Lara Pi. 23 – 2 - 2010
A la mestressa de casa li fa de despertador.
Es lleva, es renta, es pentina, per últim es posa el davantal i baixa al corral.
Els conillets es comencen a despertar, a dins la llodriguera.
La mestressa dóna de menjar als conills, a les gallines, al gos i al gat.
Treu les fulles mortes de les flors i rega les plantes, abans que cremi el matiner sol.
Prepara l’esmorzar, llet condensada amb infusió de malta torrada, el pa del dia abans torradet amb oli d’oliva i sucre, per al marit i per als nens, el crostó per ella també.
Amb somriure de plaer, mira la seva família, sentint-se com oreneta davant del niu.
Baixa cada dia a la plaça, a comprar per fer el menjar, amb el cistell i el paraigua si plou, o el vano per ventar-se si fa calor.
Las paradetes, amb fruites de colorins, les verdures fresques i verdes, un jardí; però ella comprarà els productes de temporada, res de capritx, ni malgastar.
Torna a casa, per fer el dinar amb els queviures que va comprar.
Quan tots marxen, després de dinar recull i frega, es fa el cafetó,
barrejat amb malta o xicoira que el cafè sol surt molt car.
A l’hora d’asseure’s treu d’una bossa unes agulles amb un jersei enganxat que està fent als nens, i després i si arriba la llana, gorra i bufanda; encara que no pugui anar-se’n a dormir en tota la nit.
Abans de les festes s’ha de pintar la cuina i el pati, perquè lluï preciós.
Perquè és tota una dona de casa, i no s’hi pot negar.
Ara, cinquanta anys més tard, a la residència de la tercera edat, la cadira de rodes la va jubilar.
Lara Pi. 23 – 2 - 2010
martes, 13 de julio de 2010
ELISA
La neu, caient amb força, cobria fins el més petit racó del parc.
Tanta neu ha deixat un alè de pau inesperat i agradable.
Avui no l’he vist, però mentre la neu anava caient pensava en ella.
Una nena, ja una jove, amb el cabell llis i maco i mitjana cabellera.
Els ulls grans i actius, com pous en acabar la cascada d’aigua.
Els seus llargs braços em buscaven, els ditets prims i suaus em tocaven. Volia que l’acariciés i la besés i provocava un sentiment dolç de tendresa.
La seva abraçada és màgica, semblant a l’abraçada de les fades al bosc dels fullets.
Avui que la puresa s’ha perdut, ja que només es troba en edat molt primerenca.
Penso molt sincerament que Déu va crear aquestes criatures perquè ens adonem de tot el que ens estem perdent.
Deixem créixer els fills massa de pressa.
Veig que la mare la porta a passejar. Com m’agradaria treure-li la cadira de rodes i que tingués la capacitat de poder parlar amb ella.
Ets sol, bellesa, puresa i amor com la neu que avui cobreix el parc.
Ets tu, Elisa, preciosa.
Lara Pi
Tanta neu ha deixat un alè de pau inesperat i agradable.
Avui no l’he vist, però mentre la neu anava caient pensava en ella.
Una nena, ja una jove, amb el cabell llis i maco i mitjana cabellera.
Els ulls grans i actius, com pous en acabar la cascada d’aigua.
Els seus llargs braços em buscaven, els ditets prims i suaus em tocaven. Volia que l’acariciés i la besés i provocava un sentiment dolç de tendresa.
La seva abraçada és màgica, semblant a l’abraçada de les fades al bosc dels fullets.
Avui que la puresa s’ha perdut, ja que només es troba en edat molt primerenca.
Penso molt sincerament que Déu va crear aquestes criatures perquè ens adonem de tot el que ens estem perdent.
Deixem créixer els fills massa de pressa.
Veig que la mare la porta a passejar. Com m’agradaria treure-li la cadira de rodes i que tingués la capacitat de poder parlar amb ella.
Ets sol, bellesa, puresa i amor com la neu que avui cobreix el parc.
Ets tu, Elisa, preciosa.
Lara Pi
lunes, 12 de julio de 2010
EL DERECHO A LA VIDA
Derecho a vivir, derecho a mori
Pueblos de ultratierra ¡qué lejos quedan!
Están ahí, están mucho más cerca.
El sol los abrasa, pueblos de palos y paja
olas de cortante aire seco funden la piel
de sus gentes
imprimiendo profundas grietas en pies
manos y frente.
Caricia por caricia, abrazo por abrazo.
Embriagados de luna, por techo las estrellas.
Entrelazados dos cuerpos escuálidos encelados.
Entre las dunas los murmullos de sexo
apaciguan el gruñido de las vacías tripas
Contacto instintivo, amor sin esperanza.
Caricia por caricia, abrazo por abrazo.
Árida semilla alcanzó su desnutrido vientre.
Los senos pingajos secos, las entrañas
lívidas de dolor.
Parir entre dunas y paja
¿Qué abrazar, qué besar?
Se reflejan las sombras vanas
en la consciencia declinante inculta.
La conciencia sangrante mana.
¿Por qué no se perdió el nonato?
Caricia por caricia amor por amor,
gemidos imperceptibles salen de
la cuna de su esquelético regazo.
En su mirada perdida, pupilas endurecidas.
Qué triste visión flagela su alma.
Y en sus pensamientos limitados
que terrible destino, nacer para sufrir
Nacer para desesperadamente morir.
Puri
Pueblos de ultratierra ¡qué lejos quedan!
Están ahí, están mucho más cerca.
El sol los abrasa, pueblos de palos y paja
olas de cortante aire seco funden la piel
de sus gentes
imprimiendo profundas grietas en pies
manos y frente.
Caricia por caricia, abrazo por abrazo.
Embriagados de luna, por techo las estrellas.
Entrelazados dos cuerpos escuálidos encelados.
Entre las dunas los murmullos de sexo
apaciguan el gruñido de las vacías tripas
Contacto instintivo, amor sin esperanza.
Caricia por caricia, abrazo por abrazo.
Árida semilla alcanzó su desnutrido vientre.
Los senos pingajos secos, las entrañas
lívidas de dolor.
Parir entre dunas y paja
¿Qué abrazar, qué besar?
Se reflejan las sombras vanas
en la consciencia declinante inculta.
La conciencia sangrante mana.
¿Por qué no se perdió el nonato?
Caricia por caricia amor por amor,
gemidos imperceptibles salen de
la cuna de su esquelético regazo.
En su mirada perdida, pupilas endurecidas.
Qué triste visión flagela su alma.
Y en sus pensamientos limitados
que terrible destino, nacer para sufrir
Nacer para desesperadamente morir.
Puri
EL DRAC
Faré un viatge.
Un viatge que no serà normal ni habitual, ni tan sols racional.
Viatjaré a través del temps, passaré pel cel, sortiré a l'espai,
faré la volta al sol, em cremaré amb els seus raigs i entraré en el seu nucli.
Absorbiré com energia tots els seus components i em convertiré en pluja brillant.
Sortiré de la Via Làctia, exploraré estrelles llunyanes,
adquiriré experiència, maduraré dins el més intens dels silencis,
entraré en un forat negre per convertir-me en drac, trauré foc per la gola,
rugiré en sortir a l'altre extrem de l'univers.
Em fondré amb els astres i les seves constel·lacions.
Estimaré Venus, lluitaré amb Mart, correré amb Mercuri,
reptaré Saturn, passejaré pels seus anells, lloaré Júpiter,
nedaré amb Neptú.
M’alimentaré del xai,
jauré amb Gèminis,
lluitaré amb Taure,
muntaré Sagitari i amb la seva fletxa derrotaré Lleó.
Em mofaré de Virgo,
massacraré l’Escorpí,
ofegaré Peixos, em passejaré amb Aquari
i, en les albors de l’aurora boreal, tornaré al cel.
Descansaré als núvols i baixaré a la terra,
visitaré els turons del món,
enfonsaré les muntanyes,
esclavitzaré els homes,
menjaré les seves entranyes,
seré el seu horror i el pitjor dels càstigs
perquè ells han de ser al meu servei.
Perquè jo sóc el drac,
aquell que cobreix els teus somnis amb foscos records,
amb suors nocturnes,
amb els teus més obscurs desitjos
i de la major malenconia.
Jo sóc el teu pitjor malson.
Sóc el drac,
matar-te vull i, si no, la teva ànima desitjo,
però alhora un tribut acceptaré. Que amb sang pagaràs
i així la meva set calmaràs,
donzella verge, de bellesa torbadora servirà,
per als meus capritxos complir i la teva vida,
continuar deixant-te seguir.
Arriba el dia,
el moment s'acosta,
ja sento el guirigall,
semblen, fins i tot contents,
il·lusos, aquests humans, que em creuen tan sols una mica amansat.
Descansant sols em trobo, del meu llarg vol per l'espai.
De moment em val,
compliré amb la meva part.
Llueix el sol amb esplendor, obro les meves escates a la seva calor,
mandra em fa tan sols haver de caminar.
Però no entenc aquesta discussió.
Ara sento crits a l'exterior.
Potser la dama es resisteixi, infeliç,
de res li servirà, ja que segur que la penso matar.
Estrany vestit porta la dama, brillant reflex,
no puc veure-li la cara.
Una ploma llueix en el seu cap, capa blanca li cobreix l'esquena,
cos de metall, sembla plata.
Res suficient la protegeix
perquè penso donar-li una bona llançada amb les meves urpes.
Magnífic cavall el que munta,
potser el deixi viure, si ella sola em sacia.
Aquí estic, doncs,
disposat a mostrar-me davant d'aquests ineptes,
inútils vides, útils animals.
Al sol mostraré tot el meu esplendor i així produiré major temor.
La brisa em saluda, els victors m'envolten, s'alegren,
per fi, descobreixen qui és el seu senyor.
Sí, perquè jo sóc el drac.
Mes, què succeeix?
I aquest dolor? D'on surt tant clam?
Què penja del meu cor? Què travessa la meva pell?
Ferit estic. Com és possible?
La dama surt corrents cap a mi, movent la seva cotilla,
cridant a més no poder: “maleït” - em diu,
no és dona, cavaller, més aviat.
I el seu cos de metall,
armadura forjada, amb capa guardonada,
travessa de nou el meu coll una altra vegada amb la seva llança.
Ferit estic, em moriré.
“Jo sóc el drac,
jo sóc el drac,
jo... jo... sóc... el drac”.
Al terra derrotat, amb el seu enorme cos empalat,
mana la seva sang ardent, que rega la terra complaent.
Un roser brolla en el lloc. El mal ha acabat.
Eva
Un viatge que no serà normal ni habitual, ni tan sols racional.
Viatjaré a través del temps, passaré pel cel, sortiré a l'espai,
faré la volta al sol, em cremaré amb els seus raigs i entraré en el seu nucli.
Absorbiré com energia tots els seus components i em convertiré en pluja brillant.
Sortiré de la Via Làctia, exploraré estrelles llunyanes,
adquiriré experiència, maduraré dins el més intens dels silencis,
entraré en un forat negre per convertir-me en drac, trauré foc per la gola,
rugiré en sortir a l'altre extrem de l'univers.
Em fondré amb els astres i les seves constel·lacions.
Estimaré Venus, lluitaré amb Mart, correré amb Mercuri,
reptaré Saturn, passejaré pels seus anells, lloaré Júpiter,
nedaré amb Neptú.
M’alimentaré del xai,
jauré amb Gèminis,
lluitaré amb Taure,
muntaré Sagitari i amb la seva fletxa derrotaré Lleó.
Em mofaré de Virgo,
massacraré l’Escorpí,
ofegaré Peixos, em passejaré amb Aquari
i, en les albors de l’aurora boreal, tornaré al cel.
Descansaré als núvols i baixaré a la terra,
visitaré els turons del món,
enfonsaré les muntanyes,
esclavitzaré els homes,
menjaré les seves entranyes,
seré el seu horror i el pitjor dels càstigs
perquè ells han de ser al meu servei.
Perquè jo sóc el drac,
aquell que cobreix els teus somnis amb foscos records,
amb suors nocturnes,
amb els teus més obscurs desitjos
i de la major malenconia.
Jo sóc el teu pitjor malson.
Sóc el drac,
matar-te vull i, si no, la teva ànima desitjo,
però alhora un tribut acceptaré. Que amb sang pagaràs
i així la meva set calmaràs,
donzella verge, de bellesa torbadora servirà,
per als meus capritxos complir i la teva vida,
continuar deixant-te seguir.
Arriba el dia,
el moment s'acosta,
ja sento el guirigall,
semblen, fins i tot contents,
il·lusos, aquests humans, que em creuen tan sols una mica amansat.
Descansant sols em trobo, del meu llarg vol per l'espai.
De moment em val,
compliré amb la meva part.
Llueix el sol amb esplendor, obro les meves escates a la seva calor,
mandra em fa tan sols haver de caminar.
Però no entenc aquesta discussió.
Ara sento crits a l'exterior.
Potser la dama es resisteixi, infeliç,
de res li servirà, ja que segur que la penso matar.
Estrany vestit porta la dama, brillant reflex,
no puc veure-li la cara.
Una ploma llueix en el seu cap, capa blanca li cobreix l'esquena,
cos de metall, sembla plata.
Res suficient la protegeix
perquè penso donar-li una bona llançada amb les meves urpes.
Magnífic cavall el que munta,
potser el deixi viure, si ella sola em sacia.
Aquí estic, doncs,
disposat a mostrar-me davant d'aquests ineptes,
inútils vides, útils animals.
Al sol mostraré tot el meu esplendor i així produiré major temor.
La brisa em saluda, els victors m'envolten, s'alegren,
per fi, descobreixen qui és el seu senyor.
Sí, perquè jo sóc el drac.
Mes, què succeeix?
I aquest dolor? D'on surt tant clam?
Què penja del meu cor? Què travessa la meva pell?
Ferit estic. Com és possible?
La dama surt corrents cap a mi, movent la seva cotilla,
cridant a més no poder: “maleït” - em diu,
no és dona, cavaller, més aviat.
I el seu cos de metall,
armadura forjada, amb capa guardonada,
travessa de nou el meu coll una altra vegada amb la seva llança.
Ferit estic, em moriré.
“Jo sóc el drac,
jo sóc el drac,
jo... jo... sóc... el drac”.
Al terra derrotat, amb el seu enorme cos empalat,
mana la seva sang ardent, que rega la terra complaent.
Un roser brolla en el lloc. El mal ha acabat.
Eva
domingo, 11 de julio de 2010
SOLEDAD
Una mañana de enero, mi habitación está fría.
Extraño tus manos, el aroma de tu cuerpo,
deseo estar a tu lado, emborracharte de besos.
En la calle hace frío, este es un duro invierno.
Solo en mi alcoba, tú en mis pensamientos
que creía olvidados o perdidos en el tiempo.
Me pesan los ojos, en mi subconsciente te veo.
Sobre el lecho vacío extiendo mi mano,
pienso en otros tiempos
cuando dos caballos negros tiraban de un carro
con dos bellas hadas entre nubes doradas.
Nuestra cama es la Luna con sábanas blancas,
con rizos de oro, bordados de plata.
En la torre, en la iglesia, como cada noche
suena una campana, han dado las doce.
En las calles silencio.
Abro un viejo libro, lo miro, lo hojeo
pero no me concentro.
Del cigarrillo encendido sobre el cenicero
aún queda rescoldo, no se apaga el fuego.
Hoy con tu rescoldo enciendes otras camas.
Agustín Rueda, 3/3/2010
Extraño tus manos, el aroma de tu cuerpo,
deseo estar a tu lado, emborracharte de besos.
En la calle hace frío, este es un duro invierno.
Solo en mi alcoba, tú en mis pensamientos
que creía olvidados o perdidos en el tiempo.
Me pesan los ojos, en mi subconsciente te veo.
Sobre el lecho vacío extiendo mi mano,
pienso en otros tiempos
cuando dos caballos negros tiraban de un carro
con dos bellas hadas entre nubes doradas.
Nuestra cama es la Luna con sábanas blancas,
con rizos de oro, bordados de plata.
En la torre, en la iglesia, como cada noche
suena una campana, han dado las doce.
En las calles silencio.
Abro un viejo libro, lo miro, lo hojeo
pero no me concentro.
Del cigarrillo encendido sobre el cenicero
aún queda rescoldo, no se apaga el fuego.
Hoy con tu rescoldo enciendes otras camas.
Agustín Rueda, 3/3/2010
sábado, 10 de julio de 2010
COM RECICLAR-HO TOT
Aviat hi haurà acadèmies per aprendre a reciclar i, igual com les d'aprendre a conduir, també et donaran un carnet.
Tothom estarà obligat a treure-se’l, si vol llençar les escombraries.
Ara diuen que posen multes, si no recicles bé. Una preocupació més, per si no en teníem prou amb això de la crisi. Abans dèiem, fent broma: “M’han abaixat el sou!” - i rèiem. “En lloc de cobrar el segon pis, cobro el primer, ha! ha! ha!”. -Semblava que feia gràcia.
Ara ja no en fa, de gràcia, perquè és real. Abaixen els sous cada cop més, i diuen que és per mantenir l’empresa activa i no haver de tancar-la, i t’hi avens per no perdre el lloc de treball.
El que passa és que això els del súper no ho saben i volen cobrar el que poses al cistell, i tu, pagues com pots, mentre vas pensant: “On anirà el tetrabrick de la llet? Al cartró o al plàstic? Que si em posen una multa, ja no entraré al súper, em quedaré als contenidors”.
M. N. Prats
viernes, 9 de julio de 2010
RECITAL AL CENTRE DE DIA DE PALLEJA
Un parell d'imatges del recital literari que vam oferir el 17 de juny al Centre de Dia de Pallejà
martes, 6 de julio de 2010
LA MEVA GOSSETA
És un dia d'hivern fred i plujós.
Quina mandra em fa
quan penso que del llit m'he d'aixecar.
No poso el despertador,
ja que la meva gosseta petita i graciosa
que només 40 quilos pesa ja,
de despertador em fa.
Un cop sec i obro els ulls,
la meva gosseta és
qui amb els seus ulls em diu:
“aixeca't ja, que has de treballar,
diners has de portar
i el llit m’has de deixar”.
Com un coet m'aixeco
i a la dutxa vaig,
obro l'aixeta i ah! La freda he obert.
Em vesteixo ràpid i al carrer surto,
he d'anar a treballar,
que fosc que és, penso jo.
Pel carrer no trobo a ningú,
a la fàbrica arribo i tampoc,
potser m'he equivocat i festa ha de ser.
Miro el rellotge i merda!,
si només són les cinc!
La gosseta m'ha tornat a enganyar
per fer-me fora del llit
i la molt punyetera poder-s’hi ficar.
És un dia d'hivern fred i plujós.
Quina mandra em fa
quan penso que del llit m'he d'aixecar.
Anton Millàs
lunes, 5 de julio de 2010
SEMPRE T’ESPERO
Jo t'estava esperant.
A l’hivern acostant-se la primavera,
l’onzena setmana de l’any,
fent-li un pols al temps
per sobre de tot l’estimable.
Jo t’estava esperant.
A l’abecedari, a la lletra onzena.
Al passadís darrere els teus passos,
a les tardes de jugar a pilota o
tapat sota la manteta del llitet.
Jo t’estava esperant.
Amb les presses del temps que marxa,
per fer-te un comentari molt agraït,
esperant les notes aprovades a l’escola,
envoltat del teu somriure sincer
quan puges a dalt dels cavallets.
Jo t’estava esperant.
Amb la teva llum i la teva ombra,
quan la pluja para i apareix molla,
amb el ressorgir de la teva primavera,
amb la dignitat que tens, de bon viatger,
amb la carícia d’un petó a l’orella.
Jo t’estava esperant i t’esperaré.
Quan es facin grocs els colors de la tardor
a sobre el penya-segat dels records.
Quan els meus ulls estiguin més apagats.
La pell es torni fosca, faci fum la memòria
i els ossos es facin sorra.
Jo t’esperaré
per donar-te la meva última abraçada
abans que m’arribi l’abraçada de la mort. Lara Pi
Suscribirse a:
Entradas (Atom)