LA FALDILLA

Oh! quins temps aquells... Pels matins jo sempre amb presses i la meva filla romancejant.

Jo li tenia preparada la roba als peus del llit, a l‘hivern millor pantaló, però ella, sempre volia faldilles i rondinava i rondinava i no s’acabava de vestir mai.

Sempre arribava tard a l’escola per culpa de la dèria de les faldilles.

Un dia jo tenia més pressa que de costum, era especialment important que no arribés tard on anava (tenia una entrevista de treball) i encara que el matí m’havia semblat molt fred perquè els vidres de casa ploraven d’allò més, vaig cedir i li vaig posar la faldilla.

En sortir al carrer el fred se li va clavar a les cuixes com ganivets esmolats i amb una exclamació que es va sentir de lluny i va fer girar uns que passaven a prop, va córrer cames ajudeu-me cap a dins del portal fregant-se les cuixes que li havien quedat ben vermelles pel fred.

Vam pujar corrent cap a casa a canviar la faldilla pel pantaló i ho va fer tan de pressa que encara que jo pensava que faríem tard vam arribar a temps totes dues, ella a l’escola i jo a l’entrevista.

Per cert, em van agafar i la nena a l‘hivern ja no va tornar a demanar posar-se faldilla mai més. Encara ara quan ho recordem es frega les cuixes i diu: Quin fred!



M. N. Prats