VULL VENDRE HORES

Perdudament, se m’està morint la vida.
Personatges de ficció, ficats dins de casa,
emplenant les absurdes hores buides.
Conscient que les hores perdudes
són irrecuperables.
Vull vendre les meves hores.
L’avorriment i l’angoixa em llencen al sofà.
Un cigarret darrere l’altre crema sol,
el vol de llaminadures i una beguda
s’escalfen a la tauleta.
El dies passen inexorables, un dia més,
un dia menys .
Va haver-hi un temps que, per seixanta minuts,
hagués donat la meitat de la meva vida.
Les hores perdudes no tenen sentit per mi.
Depressió. No.
Famèlic de rialles i de companya familiar.
Els records ballen sense parar, sentiments
magnificats i dispersos, activitat zero.
S’acosta la nit, sense esperança de dormir.
El sopar et deixa aletargat una estoneta; res.
Més llaminadures, més cigarrets al cendrer,
el sofà aguanta cada dia més pes.
La televisió, ferida fa anys, aguanta
l’empenta, de nit i de dia, i omple la casa
amb mormols, per la manca de companya.
Els espais de premsa rosa, o groga sense veu,
són una gran parafàsia de ximpleries.
Els canals de telenovel·les tots ignorats.
Las pel·lícules massa llargues. Zàping, doncs.
Les sèries totes, espanyoles, americanes i
fins i tot les australianes.
Quan algú pregunta “què fas, estàs bé?”
Li contesto, clarament:
“Estic matant el temps!”

Lara Pi