CATALUNYA

La muntanya riallera
s’atansava vora el mar
preguntant-li, falaguera:
“algun jorn m’estimaràs?
Bé prou saps que sóc fadrina
i que estic buscant marit.
Que sóc manyaga i polida
com un ventet al matí.
Sóc galana i ben plantada
com un somni ben forjat.
Semblen mes formes tallades
pels Déus d’Olimp escapats.
Tinc cingles que s’arrengleren
abocant-se a l’espadat, mes,
també tinc prats plens d’herba
que formen bells embrancats.
Tinc obagues silencioses
i rierols cantellosos,
i boscos que esporugueixen
el més ardit i valent.
I si oferint-te mes prendes,
oh, aimat! encara no em vols,
callaré plorant mes penes
amb el més gran desconsol”.
El vell mar se l’escoltava
i ben fort li contestà:
“No ploris pas, estimada,
puig no tens dret a plorar.
Que ja un jorn vas ser meva
perquè et vaig posseir,
mes tes aigües i tes carenes
formaren un infinit.
Tens clavades a les roques
les restes d’aquella unió.
Allí trobaràs les mostres
del que fou un gran amor.
Milions d’anys ens contemplarem
units al mateix destí.
Vols altra volta tornar-hi?
Tan gran és el teu oblit?
Asserena’t, estimada,
conforma’t. Tingues present
que són les terres preuades
el millor record que tens.
I si veus que en tes entranyes
l’esperança es fa punyent,
t’enviaré més onades
i amb elles et besaré.
Serà tan dolça besada,
serà tan suau sa remor,
que et sentiràs estimada
com mai en el món ningú fou”.



Teresa Roig. Residència San Francesc