EL PLOR DEL MAR

La veu del mar són les ones


i aquestes estan queixoses


perquè volen ser lliures.


Ploren i ploren.


No volen escoltar res.


Com els escaigui


volen cridar, ser lliures,


i com els plagui.


Vindrà una mala maror


i no tindran pausa


i no tindran llibertat


ni mai més calma.


I veuran potser llavors


que esclatant contra les roques,


que el seu soroll ja no el canten


els mariners d’aleshores.


Que la seva blanca escuma


ja no morirà en la platja,


puig s’escampa en l’arena


feta broixalla.






Oh! Onades! Dolces onades!


de la dolça Mediterrània


sigueu quietes com fins ara


pures i blaves.










Teresa Roig. Febrer de 2007