SANT JORDI

Era el dia de Sant Jordi
i trista em vaig despertar
no tenia cap idea
que en el jorn pogués passar.
Vaig sortir gairebé d’esma
al camp un tomb a donar
i m’asseguí en una pedra,
vella de qui sap quan.
La pedra era la ruïna
d’un rònec i vell altar
d’una encara i més rònega ermita
en mig d’un vell camp de blat.
No trobí flor de cap mena
que al altar pogués posar,
sols unes minses espigues
que prou el van adornar.
Les espigues eren fresques
i l’ermita es revifà,
cada brot que allí posava
en or s’anava tornant,
o bé a mi m’ho semblava
pel seu color groc brillant.
De sobte, prop de les ruïnes
un llampec fort va esclatar
i les espigues no hi eren,
sinó flors de veritat!
I les ruïnes que ara veia
eren flors amb tot l’esclat:
poncelles, roses descloses,
violes i lliris blancs,
i una mimosa enfiladissa
cobria el cel del altar.
I mentre jo embadalida,
no em cansava de mirar,
les meses amb ses espigues
es movien com el mar.
Beneïda la jornada
que trista em vaig despertar,
ha estat la millor diada
de sant Jordi nostre Sant.

Teresa Roig